Pro Cotarelo

En curt. Mig país va llegir que Cotarelo demanava recuperar la mili per fer la guerra a l'islam. Hem transcrit el vídeo sencer: no ho va dir. I hem mirat qui paga els diaris que ho van publicar: més de 340 milions d'euros de les administracions catalanes des del 2015, i a l'ARA els diners públics equivalen al 28,8% de les vendes.

Fa dos mil anys, Ciceró va defensar Miló, acusat d'haver mort el seu enemic Clodi a la Via Àppia. El discurs es diu Pro Milone: pro, "a favor de". No hi defensava els homes armats de Miló ni les seves idees; defensava el seu dret a ser jutjat pel que havia fet i no pel que en deien els seus enemics. Va perdre. Aquest article es diu Pro Cotarelo per la mateixa raó, amb un avantatge que Ciceró no tenia: nosaltres tenim el vídeo.

Què va passar a Ripoll

Divendres 11 de setembre, al monestir de Santa Maria de Ripoll, el professor Ramón Cotarelo va fer la glossa de la Diada. Té 83 anys, és catedràtic emèrit de Ciència Política i va parlar mitja hora. El vídeo sencer, de 30 minuts i 32 segons, el va enllaçar ell mateix al seu blog. L'hem transcrit sencer.

Va començar donant les gràcies a qui l'havia convidat: "estic molt agraït a l'organització, a Aliança Catalana […] per haver-me convidat". Va dir que els enemics de Catalunya són "l'oligarquia espanyola i la partitocràcia catalana". Va dir que "l'islam és una ideologia política totalitària i, sobretot, sectària i criminal", que la islamofòbia no existeix i que amb l'islam és impossible fer un diàleg, contra el que demana el Papa. Va dir que hi ha quatre dones a Europa en qui podem dipositar la confiança: Alice Weidel, Marine Le Pen, Giorgia Meloni i Sílvia Orriols. I va tancar amb les paraules que la tradició posa en boca dels grecs abans de Salamina: "És l'hora de la lluita final."

A molta gent tot això li sembla abominable, i té tot el dret de cridar-ho tan fort com vulgui. No hem vingut a votar el discurs. Aquest article va del que en van fer els diaris durant les 48 hores següents, que és això:

Com es fabrica una frase

Aquell mateix divendres, ERC Ripoll va difondre un comunicat que l'ARA va reproduir: "Fins i tot ha promogut recuperar el servei militar per fer una guerra contra persones d'altres confessions religioses. Totalitarisme en estat pur, reforçant el discurs xenòfob d'AC." Eudald Casas, d'ERC, hi va afegir a 3Cat que Cotarelo "en cap moment de la seva intervenció ha parlat de Catalunya, de la Diada i ni tan sols de Ripoll". Al vídeo, la paraula "Catalunya" hi surt vuit vegades, i al minut 1:26, abans de res, Cotarelo diu que ve a parlar de "la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya".

Fins aquí, un partit de l'oposició fent de partit de l'oposició. La feina de la premsa era comprovar-ho. Va fer exactament el contrari.

L'Agència Catalana de Notícies, que és de la Generalitat, va distribuir una peça que El Gerió va publicar amb la signatura de l'agència i aquest títol: "Cotarelo crida a recuperar el servei militar per lluitar contra l'islam en la seva glossa a Ripoll". La font era al cos, i era una sola: "Segons han explicat els republicans a les xarxes". El llibre d'estil de l'ACN diu que "en els títols de les peces escrites cal fer constar qui fa una declaració" i que les declaracions "mai no es trauran fora de context ni se'n variarà el sentit". El titular va perdre l'atribució pel camí, i el comunicat d'un partit es va convertir en un fet.

3CatInfo, també pública, ja ho va escriure amb veu pròpia: la glossa, "en què ha defensat recuperar el servei militar per fer front a persones d'altres confessions religioses". Al titular, Cotarelo crida "a la guerra". Tot plegat, en un mitjà que té un llibre d'estil construït sobre la veracitat, el rigor i la imparcialitat.

El País va anar un pas més enllà i ho va posar entre cometes. La crònica de Marc Rovira diu que Cotarelo "ha señalado que lo que es menester es 'recuperar el servicio militar' para confrontar contra personas de otras confesiones religiosas". El titular, "El pregonero de la Diada en Ripoll llama a recuperar la 'mili' para 'hacer la guerra' contra el islam", avui, 14 de setembre, continua sense cap correcció.

Després va venir el cor. El Periódico, amb la firma de Jordi Remolins, ho va posar al subtítol: "El politólogo independentista planteó recuperar el servicio militar para combatir contra los musulmanes". El Diari de Girona, del mateix grup, al seu: "Denuncien que el politòleg planteja recuperar el servei militar per 'fer una guerra'". El Nacional i La Razón van titular amb el "fer la guerra" entre cometes. Vilaweb, almenys, va tenir la decència d'atribuir-ho a ERC al subtítol.

Crónica Global va titular sobre "sus llamadas a la guerra contra el islam" i, al cos de la mateixa notícia, ho confessava: "No se han difundido imágenes de la intervención, por lo que, de momento, hay que reconstruir el discurso de Ramón Cotarelo a partir de lo que han explicado los asistentes". Primer el titular; les imatges, ja arribaran. I l'ARA, que titulava sobre "la crida a la guerra contra l'islam de Cotarelo, a qui ha contractat per la Diada", al cos hi parlava de "La glossa de Sant Jordi", i la versió anglesa ho va traduir amb tota fidelitat: "Saint George's Day speech". No van comprovar ni la festa.

Nosaltres hem fet la feina que cap d'aquestes redaccions no ha fet: mirar el vídeo sencer. L'expressió "servei militar" hi surt una sola vegada, al minut 26:55, en aquest context:

Hem viscut per primera vegada a la història d'Europa 75 anys sense guerres. És a dir, tres generacions que no han viscut una guerra. I les dues últimes no només no han viscut una guerra, sinó que no han fet ni tan sols el servei militar. És a dir, no saben defensar-se, no saben disparar un arma, no estan preparats […] per a la guerra.

La paraula "mili" no hi surt cap vegada. Cap proposta de recuperar-la, tampoc. Una constatació sobre tres generacions sense guerra es va convertir, de redacció en redacció, en un programa de lleves contra els musulmans. Fins i tot l'alcaldessa, Sílvia Orriols, va haver de sortir a dir el que qualsevol redactor hauria pogut comprovar en mitja hora: "És totalment fals que digués que s'havia de recobrar la mili per fer la guerra santa" (El Nacional).

Amb la frase de la guerra, la maniobra va ser més fina, perquè aquesta sí que la va dir. Al minut 25:23 diu així:

I el destí que ens espera els cristians en mans dels interlocutors del Papa són tres. O ens convertim en islam i vivim com ciutadans de segona pagant un impost o fem la guerra i, per descomptat, […] derrotats.

L'endemà ho va resumir a l'EFE: "Lo que he dicho es que, según el islam, o nos sometemos o nos harán la guerra." Una descripció del que ens espera va passar a ser una crida. 3Cat va fer servir les tisores, i la seva cita acaba a "o fem la guerra", sense l'impost i sense la resta. El Periódico, que al cos la reprodueix sencera, al titular la va deixar en "O nos convertimos al islam, o hacemos la guerra". I El País, que al cos de la seva crònica reprodueix la frase sencera, impost inclòs, va titular igualment que Cotarelo crida a "hacer la guerra". Tenien la frase a les mans i en van triar la meitat que els servia.

Ningú no va trucar a Cotarelo. Ho diu ell mateix al seu blog: "Tot mentida." I també: "Per descomptat, cap no es va posar en contacte amb mi per comprovar els fets." El codi deontològic dels periodistes de Catalunya, revisat el novembre del 2025, obliga a "evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets" (criteri 1), estableix que "el periodista s'ha de posar en contacte prèviament amb els afectats per donar-los l'oportunitat de resposta" (criteri 2) i diu que esmenar els errors "comporta promptitud i el tractament i l'extensió proporcionats" (criteri 3). El Libro de estilo d'El País diu que "en los casos conflictivos hay que escuchar o acudir siempre a las dos partes en litigio" (2.12), que "hay que distinguir entre lo que es una cita textual y lo que es parafrasear un dicho" (2.21) i que els titulars "responden fielmente a la información" i "jamás establecen conclusiones que no figuren en el texto" (3.4). El cap de setmana va deixar un rumor convertit en fet, cap trucada a l'afectat, una paràfrasi disfressada de cita i, tres dies després, un titular sense esmenar. Per a qui vulgui fer-ho constar, el Consell de la Informació de Catalunya accepta queixes de qualsevol ciutadà.

Qui paga les crides

A l'edat mitjana, les crides eren proclames del rei que el pregoner llegia a les places. Aquest cap de setmana El País ha dit "pregonero" a Cotarelo i 3Cat ha dit que va fer una "crida". Però les crides d'aquests dies no les va fer ell. Les van fer els diaris. I les crides, avui com fa vuit segles, les decideix qui paga els pregoners.

Hi ha una frase del discurs que no ha sortit a cap dels dotze titulars. Al minut 7, abans de dir ni una paraula de l'islam, Cotarelo va dir que la partitocràcia té el suport d'un "sistema de mitjans de comunicació controlats, comprats". És l'única afirmació de tota la glossa que es pot comprovar amb una calculadora. L'hem comprovada.

Al Menjòmetre sumem els diners públics que reben els mitjans de comunicació: subvencions, contractes i publicitat institucional de les administracions catalanes. Entre el 2015 i el 2025, comptant només mitjans, són més de 340 milions d'euros, i més de 180 milions els ha posat només la Generalitat amb els governs d'ERC i del PSC (2021-2025). La pàgina, que compta totes les entitats marcades com a premsa, en mostra 359,8. I encara és un mínim: del que hi posa l'Estat, al Menjòmetre gairebé no n'hi consta res (1,3 milions en onze anys), i d'altres comunitats, res; de la publicitat institucional de la Generalitat només n'hi arriba el 65,4%, perquè la resta no s'ha pogut vincular a cap mitjà; i de la de l'Ajuntament de Barcelona no n'hi arriba res.

Del 2021 al 2025, la Generalitat hi ha posat uns 37,2 milions l'any. En publicitat institucional, l'única partida que tenim completa des del 2015, ha passat de 22,0 milions aquell any a 32,9 el 2025: un 49% més. El total va passar de 31,4 milions el 2021, el primer any de Pere Aragonès, a 42,5 el 2024, l'any del relleu, i a 45,3 el 2025, el primer any sencer de Salvador Illa. Aquell 2025, sumant totes les administracions catalanes, els mitjans van cobrar 57,8 milions de diners públics: uns 158.000 euros cada dia, festius inclosos. Només de la Generalitat, uns 124.000 euros al dia.

I ara, les capçaleres d'aquesta història: diners de les administracions catalanes, del 2015 al 2025. La corporació de 3Cat, amb Catalunya Ràdio, 46,9 milions, sense comptar el pressupost públic que la manté. El Periódico, 30,4 milions, i el Diari de Girona, del mateix grup, 4,2: el grup Prensa Ibérica en suma 44,2. L'ARA, 25,9 milions. RAC1, 23,3 milions, dins d'un Grup Godó que en suma 67,7. El Nacional, 6,8; El País, 3,9; Vilaweb, 1,6; Crónica Global, 0,6, i La Razón, 0,3. I l'ACN no surt a la llista perquè no cal: és una empresa de la Generalitat.

Les xifres absolutes, però, enganyen, perquè no tots els diaris tenen la mateixa mida. Per això el Menjòmetre també calcula la dependència: els diners públics que rep cada empresa l'any dels darrers comptes que ha dipositat, gairebé tots d'administracions catalanes, dividits per les vendes d'aquell mateix any. A l'ARA equivalen al 28,8% de les seves vendes (2024). Al Diari de Girona, al 24,0% (2025). A El Nacional, al 15,0% (2022). A El Periódico, al 12,3% (2024), i a RAC1, a l'11,7% (2024). A Vilaweb, al 9,2% (2024). Fora de les capçaleres d'aquesta història, El Punt Avui arriba al 25,9%. Ara mireu Madrid. A El País, que també va titular amb la mili, equivalen a l'1,8% de les vendes (2025). A La Razón, al 0,2% (2024). S'hi van equivocar igual, però no depenen dels diners de les administracions catalanes; els de l'Estat, el Menjòmetre no els compta.

I ara la capçalera que la va escriure en veu pròpia. Nació Digital no va atribuir la mili a ERC: la va posar al seu propi subtítol, "després que el politòleg cridi a recuperar la mili per fer la guerra a religions diferents de la catòlica". Ho va publicar l'11 de setembre a les 16:08 i ho va actualitzar l'endemà a les 12:10 per afegir-hi el desmentiment de l'alcaldessa, amb el subtítol intacte. Encara hi és. L'edita Edicions Digitals de Premsa Local, que va comprar la capçalera el 2022. El 2025 va cobrar 1.323.521 euros de diner públic, el 66,7% de les seves vendes, i set de cada deu euros venien d'un sol departament: la Presidència de la Generalitat. Amb aquests comptes, Nació Digital és la capçalera privada que més s'assembla a un mitjà públic. Cap diari d'aquesta història no s'hi acosta: l'ARA, el que més, es queda al 28,8%.

Posem-ho a escala. Els 45,3 milions que la Generalitat va posar als mitjans el 2025 són menys de mig dia de la seva despesa, que puja a 47.470 milions l'any, uns 130 cada dia. Per al Govern és una propina; per als diaris, l'oxigen: fins al 28,8% de les vendes de l'ARA. Barata per al Govern, vital per als diaris.

Aquesta és la clau. Un diari que respira gràcies a la Generalitat no necessita que ningú li truqui per dir-li què ha de titular: ja ho sap. Resseguiu la cadena: un comunicat de partit, l'agència del Govern que n'esborra l'atribució, la televisió del Govern que el fa seu i unes capçaleres que cobren del Govern i el copien sense trucar a ningú. Quan una frase inventada fa aquest recorregut sense topar amb cap filtre, el que surt per l'altra punta és propaganda del poder polític, pagada amb els nostres impostos.

El dret a dir el que molesta

El 1976, el Tribunal Europeu de Drets Humans va escriure, en el cas Handyside contra el Regne Unit (§ 49), la frase que des d'aleshores cita tota la jurisprudència europea sobre llibertat d'expressió: aquesta llibertat val "no només per a les informacions o idees que es reben favorablement o es consideren inofensives o indiferents, sinó també per a les que ofenen, xoquen o inquieten l'Estat o qualsevol sector de la població. Així ho exigeixen el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica" (traducció nostra).

El Tribunal Constitucional ho ha dit encara més clar. En una sentència del 1995, que va recuperar en la STC 235/2007, va escriure: "al resguardo de la libertad de opinión cabe cualquiera, por equivocada o peligrosa que pueda parecer al lector, incluso las que ataquen al propio sistema democrático. La Constitución –se ha dicho– protege también a quienes la niegan". Hi cap qualsevol opinió, per equivocada o perillosa que sembli. També la de Cotarelo.

El comunicat d'ERC tenia un altre detall. Segons Vilaweb, els republicans també retreien a Cotarelo haver atacat el Papa per demanar "respecte per a totes les religions". El pecat, doncs, era criticar una religió, qualsevol. Cotarelo, que al mateix discurs es va declarar ateu, hi va citar Marx: la crítica de la religió és on comença tota la crítica. Fa dos segles que això no escandalitza ningú a Europa, llevat, pel que es veu, d'un partit que es diu d'esquerres.

I hi ha una ironia que ningú no ha volgut veure. L'Onze de Setembre commemora una llibertat perduda el 1714. Aquest any, al monestir que és el bressol simbòlic de Catalunya, l'hem dedicat a decidir quines paraules no s'hi podien dir.

Deliri o text?

Defensar que ho pugui dir no ens obliga a fer veure que va dir disbarats. Així que hem fet una segona feina que tampoc no ha fet ningú: anar als textos.

Comencem per la frase que va encendre els titulars, la de la conversió, l'impost o la guerra. Aquesta tríada no se la va inventar un politòleg de 83 anys a Ripoll. L'Alcorà, a la sura 9, verset 29, mana: "Combateu els qui no creuen en Al·là ni en el Darrer Dia […], d'entre els qui van rebre l'Escriptura, fins que paguin la jizya de bon grat i humiliats" (traducció nostra). I la col·lecció de Muslim recull les instruccions del Profeta als seus comandants (Sahih Muslim 1731a): convidar primer l'enemic a l'islam; si s'hi nega, exigir-li la jizya, el tribut; si també s'hi nega, combatre'l. "Ciutadans de segona pagant un impost" és la descripció exacta de l'estatut de dhimmi que el dret islàmic clàssic reservava a jueus i cristians. I no és arqueologia: el juliol del 2014, l'Estat Islàmic va donar als cristians de Mossul a triar entre convertir-se, pagar la jizya o marxar, i a qui no ho fes li prometia "res més que l'espasa" (Al Jazeera). És la tríada de Cotarelo aplicada al peu de la lletra al segle XXI. Els cristians d'Iraq, que en temps de Saddam Hussein eren entre un i dos milions, el 2021 en quedaven uns 200.000 (Vatican News).

Segona afirmació: "l'apostasia està prohibida i penada fins i tot a la mort". Ho està, i amb la font més autoritzada que té l'islam sunnita després de l'Alcorà. Sahih al-Bukhari 6922 recull, per boca d'Ibn Abbas, la frase del Profeta: "Qui canviï la seva religió, mateu-lo." Bukhari 6878 posa l'apòstata que abandona els musulmans entre els tres casos en què és lícit vessar la sang d'un musulmà. I la mateixa ordre torna a sortir en col·leccions que la tradició qualifica d'autèntiques, com an-Nasa'i 4059 i Ibn Majah 2535. Cotarelo va dir que de l'islam no se'n pot sortir. Els textos li donen la raó.

Tercera: la finalitat de l'islam seria "aniquilar el cristianisme a través de la gihad". Els textos parlen de domini. La sura 8, verset 39, mana combatre "fins que no hi hagi fitna i tota la religió sigui per a Al·là" (traducció nostra), i un hadit que recullen Bukhari i Muslim (an-Nawawi, 40 hadits, núm. 8) parla de lluitar contra la gent fins que testifiquin que no hi ha més déu que Al·là. La seqüència de dues fases que hi afegeix Cotarelo, primer la infiltració a les institucions i després la guerra oberta quan siguin majoria, és lectura seva: als textos no hi és. El que sí que hi és, el domini, ho explica la història, que és on es veu on porta quan dura prou.

Egipte, conquerit entre el 639 i el 642, va continuar sent majoritàriament cristià durant segles. Després van venir la jizya, el califa fatimita al-Hàkim enderrocant esglésies i forçant conversions, i, sota els mamelucs, els avalots del 1321, que van arrasar esglésies i monestirs, i les turbes del 1354, que obligaven cristians i jueus a triar entre convertir-se o morir (persecució dels coptes). Avui els coptes són al voltant d'un 10% (Britannica). A Síria, els cristians eren al voltant d'un 10% de la població abans del 2011; després de la guerra, l'agència d'asil de la Unió Europea els calcula al voltant d'un 2% (EUAA).

L'Imperi otomà va practicar durant segles el devxirme, la lleva forçosa de nens cristians. I a l'actual Turquia, després dels genocidis armeni, assiri i grec, els cristians van passar d'entre un 20 i un 25% de la població el 1914 a un 2% el 1927 (cristianisme a Turquia). El nord d'Àfrica, la terra de sant Agustí, conquerit a partir del 647, va tenir majoria musulmana des de finals del segle IX, i a finals del segle XI només hi quedaven dos bisbes, a Cartago i a Hipona, la seu del mateix sant Agustí (cristianisme al Magrib). En aquell segle XII els almohades hi van imposar a cristians i jueus una altra tríada: conversió, exili o mort (conversió forçada). I els regnes cristians de Núbia, protegits durant més de sis segles pel pacte del Baqt, van anar caient fins que el 1504 el sultanat Funj va destruir Alòdia, l'últim reducte de la Núbia cristiana (islamització del Sudan). El patró és sempre el mateix: conquesta, segles de dhimma i d'impost, conversions forçades i, quan convé, massacres. D'una majoria cristiana a una minoria residual. Si Cotarelo exagera alguna cosa, és la velocitat.

On s'equivoca és en l'autor de la paraula "islamofòbia". Va dir que la va inventar el clergat xiïta iranià a finals del segle XX per fer impossible tota crítica a l'islam. El mot ja circulava en francès el 1910 (història del terme). Però la funció l'encerta de ple, i amb un aiatol·là al mig. El 14 de febrer del 1989, Khomeini va dictar la fatwa contra Salman Rushdie: una condemna a mort contra un novel·lista per un llibre. Arran del cas Rushdie, els musulmans van passar al centre del debat polític britànic, i amb ells la paraula "islamofòbia" (història del terme). El novembre del 1997 el Runnymede Trust la va consagrar en l'informe Islamophobia: A Challenge for Us All, presentat pel ministre de l'Interior britànic, Jack Straw. Entre el 1999 i el 2010, l'Organització per a la Cooperació Islàmica, amb el Pakistan de portaveu i l'Iran entre els seus membres destacats, va portar a l'ONU les resolucions contra la "difamació de religions" (Hudson Institute). El 2022 va aconseguir que l'ONU declarés el 15 de març Dia Internacional per Combatre la Islamofòbia, a proposta del Pakistan en nom dels 57 estats de l'OCI (The Daily Star). Que la paraula serveixi per blindar una religió de la crítica ho diu Cotarelo i ho demostren dècades de campanya diplomàtica. (Els "75 anys sense guerres" a Europa, en canvi, els desmenteixen Iugoslàvia i Ucraïna.)

El balanç és aquest: el gruix del que va dir sobre l'islam té arrels textuals i històriques sòlides, i els errors són d'autor i de calendari. Com gairebé tots els discursos que s'han pronunciat mai en una Diada. La diferència és que als altres ningú no els va buscar els errors amb lupa, i a aquest, en comptes de lupa, li van posar cometes.

La pell fina

Cotarelo va dir que l'islam no és una raça, i té raó: és una religió, amb una doctrina, un dret i una història, i es pot criticar com es critiquen el catolicisme, el marxisme o el Menjòmetre. Criticar una doctrina no és odiar qui la professa.

Però cal negar la major. El que va fer Cotarelo a Ripoll no és discurs d'odi, i el concepte mateix, tal com s'aplica avui, és una de les amenaces més serioses a la llibertat d'expressió a Occident. El mecanisme és senzill: el que no voleu que es critiqui passa a ser odi, ofendre una minoria passa a ser odi, i l'odi no té drets. Tota la vida d'això se n'ha dit censura. El codi deontològic encarrega als periodistes "identificar i combatre el discurs d'odi" (criteri 12), i aquest cap de setmana l'hem vist aplicat: primer arriba l'adjectiu, i la notícia, si arriba, arriba després.

Si voleu veure on acaba aquest camí, mireu el Regne Unit. El 2023 la policia britànica va fer 12.183 detencions per missatges "ofensius" a internet, unes 33 cada dia, segons les dades de 37 cossos policials recollides per la biblioteca de la Cambra dels Lords. És un 58% més que el 2019, quan en van ser 7.734, i aquell any només hi va haver 1.119 condemnes (Free Speech Union). La policia registrava, a més, "incidents d'odi no delictius", uns 13.200 l'any segons Policy Exchange, fins que la ministra de l'Interior, Shabana Mahmood, els va suprimir el març del 2026 (ITV). Abans, l'1 de setembre del 2025, cinc policies armats havien detingut el guionista Graham Linehan a l'aeroport de Heathrow per tres tuits (Deadline). La policia de Londres li ha acabat demanant perdó i pagant 25.000 lliures (Free Speech Union). I Hamit Coskun, que el 13 de febrer del 2025 va cremar un Alcorà davant del consolat turc, va ser condemnat el juny per un delicte d'ordre públic agreujat per motius religiosos. El van absoldre en apel·lació el 10 d'octubre, perquè la blasfèmia no es pot reintroduir per la porta del darrere (UK Human Rights Blog).

A l'Estat espanyol l'eina ja hi és: l'article 510 del Codi Penal castiga el discurs d'odi amb penes d'un a quatre anys de presó, i les imposa en la meitat superior si es fa per internet. Només falta que algú decideixi que dir el que diuen l'Alcorà i Bukhari és odi. Aquest cap de setmana, uns quants diaris ja ho han decidit per la seva banda.

Molta gent té una capacitat infinita per ofendre's. Quan la pell fina es converteix en norma i cada crítica passa a ser una ofensa, el que en surt s'assembla molt a un règim totalitari, amb un avantatge per a qui mana: no cal cap censor, els ofesos ja fan la feina.

"No era el lloc"

Queda l'argument del lloc, el més educat de tots. L'Ajuntament diu que li havia donat "plena llibertat" (ARA) i que tot eren "opinions pròpies del glossador" (Vilaweb). L'alcaldessa diu: "Subscric bona part de la seva intervenció, però no era el context ni el lloc adequat" (El Nacional). Junts i ERC hi van veure un "míting de partit" (El Nacional). I és cert que Cotarelo va obrir el discurs agraint la invitació a Aliança Catalana.

Però el protocol és una cosa i la llibertat d'expressió n'és una altra. Una glossa és, per definició, la paraula lliure d'algú convidat a dir el que pensa. Si només s'hi pot dir el que pensa l'Ajuntament, que en diguin comunicat. Cotarelo ho va dir al seu blog amb més mala bava que nosaltres: ningú no demana "context" als actors que pugen a recollir premis entre banderes palestines i consignes que ell considera antisemites. El context només s'exigeix a qui diu el que no toca.

Pro Cotarelo

Pro Cotarelo, doncs. Perquè vivim en un país que es diu lliure, i en un país lliure un home de 83 anys pot pujar a un faristol i dir de l'islam, del Papa o del Govern el que pensi, amb la duresa que vulgui, i el que ha de trobar al davant és una rèplica, no una frase inventada. El dia que per parlar en públic calgui el permís de qui s'ofèn, a Catalunya no parlarà ningú.

I pro Cotarelo perquè aquesta història ja no va d'ell. Va d'una premsa que ha deixat de fer de mitjà entre els fets i el lector per fer d'altaveu de qui la paga: va convertir un comunicat de partit en una cita entre cometes, no va trucar a l'afectat, no ha rectificat, i cobra cada any milions de les administracions que hauria de vigilar. Amb el codi deontològic a la mà, el que van fer amb Cotarelo mereix una reprovació pública del Col·legi de Periodistes. No arribarà: els qui haurien de reprovar-ho són els mateixos que ho van escriure.

Ciceró va perdre el judici de Miló. Aquest, si el perdem, el perdem tots.

Vídeo transcrit sencer amb dues eines de reconeixement de veu; titulars i peces capturats el 14 de setembre del 2026; xifres de menjometre.cat/premsa, consultades el mateix dia. Hem fet servir eines d'IA per transcriure, ordenar i revisar; el text i les conclusions són del Menjòmetre. Correccions: correccions@menjometre.cat.