Hi ha silencis que ensordeixen, i n'hi ha d'altres que es trenquen amb el soroll d'una retroexcavadora. L'article publicat a Nació Digital, titulat "El fenomen dels portals de subvencions: quan la tr…
Hi ha silencis que ensordeixen, i n'hi ha d'altres que es trenquen amb el soroll d'una retroexcavadora. L'article publicat a Nació Digital, titulat "El fenomen dels portals de subvencions: quan la transparència alimenta la demagògia", és exactament això: el so d'una maquinària de relat que intenta, desesperadament, frenar l'inevitable.
Ens acusen de fer demagògia. Ens acusen, un cop més, de "caça de bruixes". Però anem a pams, perquè el cinisme d'aquest discurs mereix ser disseccionat amb el bisturí de les dades.
Al segle XVI, els inquisidors utilitzaven el Malleus Maleficarum –un llibre anònim– per cremar dones basant-se en rumors. Aquell pamflet, ple de mentides i superstició, es va propagar gràcies a una tecnologia disruptiva: la impremta. Però la massacre no va ser culpa de Gutenberg; la culpa va ser del relat oficial que necessitava convertir les dones "no afectes al règim" —aquelles que adoraven la lluna en lloc del Papa— en filles de Satanàs per mantenir el control.
Avui, els nous inquisidors es consideren els únics capacitats per interpretar la realitat des de les seves talaies mediàtiques. Ens acusen de "perversitat" per, simplement, ordenar dades públiques. Diuen que "la transparència alimenta la demagògia". És una frase fascinant: ve a dir que la ciutadania és massa ximple per entendre les xifres i que, per tant, és millor que segueixin enterrades en PDFs inaccessibles. Com havia succeït fins fa dues setmanes.
Però escolteu bé: la transparència no alimenta la demagògia; la transparència alimenta la consciència. El que alimenta la demagògia és l'opacitat, el clientelisme i la sensació permanent que ens estan prenent el pèl. El nostre llibre, redactat amb la veritat de les dades oficials i imprès a la xarxa, no és un libel: és una bruixa que es rebel·la contra l’inquisidor. No volem morir a la foguera només perquè el que expliquem no convé a uns quants.
Nació suggereix que som simplistes. Però quan l’Administració t’inunda amb milions de dades inconnexes per complir la llei sense cap ganes de ser transparent, la simplificació és un deure.
Aquí resideix la utilitat del Menjòmetre: gràcies a la IA, som capaços de reconèixer patrons, reduir la dimensionalitat de les dades i fer-les aptes per a la interpretació humana. Potser els nostres missatges semblen directes, però són exactament tan "simplistes" com la resolució de contracte d'1,5 milions d'euros que l'Ajuntament de Barcelona ha signat per "dissenyar gelats i hamburgueses" al Tibidabo. I que nosaltres ens hem limitat a mostrar.
És demagògia preguntar-se quants lloguers socials es paguen amb el disseny d'un gelat oficial? No, senyors. Això es diu cost d'oportunitat. Cada euro llançat en ximpleries ideològiques o contractes inflats és un euro robat als serveis públics reals. Si ensenyeu un gelat d'un milió i mig a una família que no pot pagar el lloguer, la ràbia no és culpa del Menjòmetre per mostrar-ho; és culpa de qui ho ha pagat amb els diners de tots.
Veient que el reductio ad extrema-dretae no els ha funcionat —perquè les nostres dades sovint colpegen precisament on els populismes callen—, ara ho intenten amb el reductio ad demagogiam.
El punt més hilarant de la crítica és que prové d'un sector —el dels mitjans digitals convencionals— que sobreviu amb respiració assistida gràcies a les subvencions que el Menjòmetre despulla.
Només l'any passat, mitjans com el que signa l'atac van rebre centenars de milers d'euros en ajuts públics per a "projectes innovadors" i succesivíssimes transformacions digitals (portem un quart de segle digital, com per haver-se de transformar encara). És lògic que tinguin por. Si jo visqués de la caritat forçada dels contribuents, també em posaria nerviós si algú inventés una eina que permetés veure, amb un clic, quant m'estan pagant per mantenir la "pau social".
Això explica que un article suposadament "divulgatiu" sobre transparència no inclogui ni una sola declaració dels responsables dels portals que critica. En canvi, s'envolten d'experts esbiaixats per fabricar un relat a mida. Arriben a mentir descaradament afirmant que el Menjòmetre no inclou links a les fonts, quan el portal és, precisament, un pont directe cap a la font original. Quan la dada et despulla, la mentida és l'últim refugi.
A diferència de les bruixes del passat, les entitats que surten retratades al Menjòmetre no són víctimes d'un rumor; són protagonistes d'una transferència bancària.
L'article de Nació és la prova definitiva que el Menjòmetre funciona. Intenten protegir el mur perquè saben que hem trobat l'esquerda. Ens diuen que "la feina de transparència l'haurien de fer les institucions". Portem 40 anys esperant. Com que no l'han fet —perquè no els interessa—, l'hem fet nosaltres en un cap de setmana.
El que els fa mal no és la demagògia; és la claredat. Els aterra que l'individu hagi recuperat el poder de fiscalitzar el poder. No n’estaven acostumats. Seguiu escrivint sobre la "perillositat" de les dades. Nosaltres seguirem facilitant l’accés dels ciutadans a la informació. Perquè, al capdavall, el Rei va nu, i per molt que els seus sastres subvencionats diguin que porta teles invisibles, el Menjòmetre n'està mesurant les vergonyes en temps real.
Publicat originalment a X el 23 de març de 2026: https://x.com/Menjometre/status/2036106908998717881.
