El Menjòmetre i la fi del monopoli de la realitat

Hi ha una escena que es repeteix cada any, com un ritual gairebé litúrgic, als telenotícies d’aquest país. Una furgoneta blanca, sense cap distintiu especial, s’atura a la porta d’un parlament o d’una conselleria. En surten homes amb vestit fosc que transporten caixes de cartró. Caixes plenes de papers. Milers i milers de fulls impresos on, en lletra petita i llenguatge críptic, hi ha escrit el destí dels nostres diners. Parlem dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquella imatge —la furgoneta, les caixes, els papers— és la metàfora perfecta del poder durant segles. La informació com a fardell inabastable. La burocràcia com a mur. L’estat explicant-se a si mateix amb un volum de dades tan colossal que ningú, absolutament ningú, podria qüestionar-lo perquè qüestionar-lo implicaria llegir-se aquelles caixes senceres. I qui té temps per això? Qui té els mitjans?

Amb els anys, la furgoneta va desaparèixer dels informatius. Les caixes de cartró van donar pas a un pendrive que el ministre de torn exhibia amb orgull, com qui ensenya un trofeu. “Tots els pressupostos de l’estat, aquí dins”, deia. I nosaltres, des del sofà, pensàvem: “Quin avenç”. Però el pendrive era el mateix engany que les caixes, només que en format més teky. Les dades seguien sent inaccessibles perquè processar-les requeria equips i coneixements que només tenien ells.

Aquesta asimetria —la informació en mans del poder, el poder definit per la informació— és la columna vertebral de tota civilització coneguda. Des del neolític fins avui, l’individu ha estat en inferioritat de condicions davant l’estat, tant si aquest estat prenia la forma d’un cap de tribu, d’un emperador, d’un senyor feudal o d’un dictador amb corbata. Fins i tot a les democràcies occidentals, on se suposa que som nosaltres els que manem, el relat sempre ha estat unidireccional. Ells elaboren les dades, ells les interpreten, ells ens les expliquen. Nosaltres escoltem, assentim o votem, però sempre des de la foscor.

Fins ara.

La revolució silenciosa

El canvi no ha vingut precedit de cap gran manifest. No hi ha hagut pancartes ni discursos inflamats. La revolució ha arribat asseguda en un ordinador portàtil, connectada a un servei de núvol que costa menys que una subscripció de gimnàs.

El Big Data i la intel·ligència artificial, durant dècades el jardí privat dels estats i de les grans corporacions, s’han democratitzat. El que abans exigia sales plenes de servidors i equips d’enginyers que treballaven en torns, avui es pot fer des d’una tauleta mentre esmorzes. Les eines que abans només servien per vendre’t productes o per vigilar-te els moviments, ara estan al teu abast per esbudellar pressupostos, per destriar subvencions, per posar llum on sempre hi ha hagut ombres.

I això, que sembla una anècdota tecnològica, és en realitat un terratrèmol de conseqüències incalculables. Perquè el poder, en el fons, no és més que la capacitat de definir què és real. I si de cop i volta qualsevol pot accedir a les dades que sustenten —o que haurien de sustentar— aquesta definició de la realitat, què queda del poder?

La socialdemocràcia i els seus fantasmes

Pensem en la socialdemocràcia. Aquest sistema que ha vertebrat Europa durant dècades, que ens ha promès justícia social, equitat d’oportunitats, ascensor social, reequilibri territorial. Tot això són paraules boniques, però les paraules, si no es basen en dades, són només això: paraules. Durant anys, el relat socialdemòcrata s’ha sostingut sobre dos pilars: els discursos i els pressupostos.

Els discursos els escoltàvem, els aplaudíem o els xiulàvem. Però els pressupostos, que són on realment es concreten les promeses, romanien inescrutables. Eren aquelles caixes de cartró, aquell pendrive inabastable. Ens deien que els diners anaven a sanitat, a educació, a polítiques socials. I nosaltres, per força, els havíem de creure.

Però avui, per primera vegada en la història de la humanitat, aquesta fe cega ha deixat de ser necessària. Avui, qualsevol ciutadà amb connexió a internet pot agafar aquell mateix pendrive —perquè les dades, en teoria, són públiques— i processar-les amb eines d’intel·ligència artificial que costen vint euros al mes. En hores, no en anys, pots desentranyar on van realment els diners. Pots comprovar si allò que et prometen a les rodes de premsa es correspon amb allò que signen als documents.

I aleshores, de sobte, comences a veure coses que no quadren. Subvencions que van a parar sempre als mateixos llocs. Contractes adjudicats amb clàusules sospitoses. Partides senceres que, sota epígrafs genèrics, amaguen autèntics llangardaixos. El clientelisme, el caciquisme, l’amiguisme —aquells vicis que crèiem superats amb la modernitat— apareixen retratats amb la fredor inapel·lable dels números.

El menjòmetre: una eina, però també un símbol

I aquí és on entra el menjòmetre. Una eina creada en un cap de setmana per un sol desenvolupador. Algú que, des del seu ordinador domèstic, va bolcar milions i milions de dades a una sèrie d’agents d’intel·ligència artificial —en aquest cas, de Claude— per generar una interfície neta, accessible, que qualsevol persona, també la teva àvia, pugui fer servir per saber què se’n fa, dels seus impostos.

El menjòmetre no és només una aplicació. És un símbol d’aquest canvi de paradigma. És la constatació que l’asimetria informativa s’ha trencat. Que el poder, per primera vegada, pot ser fiscalitzat no des de l’opinió, no des del soroll de les xarxes socials, no des dels discursos populistes, sinó des de les dades mateixes. Amb el que les dades expliquen quan ningú les manipula, quan ningú les interpreta per tu.

Perquè fixa-t’hi: el relat alternatiu que podem construir ara no és un relat d’impressions, de sensacions, de “jo crec que” o “a mi em sembla”. És un relat de números, de partides, d’imports, de beneficiaris. És la realitat sense filtres. I contra la realitat, els discursos polítics —per molt ben construïts que estiguin, per molta oratòria que despleguin— comencen a trontollar.

Què passa quan el rei va nu?

I ara ve el més interessant. Què passarà quan aquesta capacitat de fiscalització es generalitzi? Quan no siguem quatre friquis amb ordinador els que esbudellem els pressupostos, sinó milers de ciutadans, cadascú amb els seus interessos, les seves sospites, la seva curiositat?

El rei va nu. I tots podem veure’l. Els pressupostos, les subvencions, els contractes menors, les partides discrecionals —tot allò que durant dècades ha viscut a l’ombra de la complexitat burocràtica— quedarà exposat a la llum pública. I aleshores, els partits polítics, els governs, les administracions, hauran de justificar no amb paraules sinó amb fets per què els diners van on van. Haurem de demostrar que la socialdemocràcia no és aquesta xarxa clientelar que de vegades sembla, sinó allò que prometia ser: una eina de justícia, d’equitat, de redistribució.

O potser descobrirem que ho era només de nom. Potser descobrirem que, sota l’aparença d’estat del benestar, el que hi havia era una maquinària de perpetuació d’elits, de compra de voluntats, de silenciament de crítiques a base de subvencions. I si és així —si les dades ho confirmen—, llavors haurem de preguntar-nos: què ve després? Quin sistema construir quan les mentides fundacionals s’esfondren?

Més enllà del menjòmetre

El menjòmetre és només un exemple. Una prova de concepte. Una demostració que allò que semblava impossible —fiscalitzar l’estat des del menjador de casa— és no només possible, sinó senzill. El mateix model es pot aplicar a ajuntaments, a diputacions, a consells comarcals, a qualsevol administració que gestioni diners públics. Es pot aplicar a empreses que reben subvencions, a fundacions que viuen de contractes públics, a ONGs que es financen amb diners de tots.

Perquè el que està canviant no és només la tecnologia. És la relació de poder. Durant mil·lennis, el poder s’ha basat en la capacitat de gestionar informació que els altres no podien gestionar. Ara, aquesta capacitat és universal. I quan tothom pot processar les dades, quan tothom pot extreure’n conclusions, quan tothom pot construir el seu propi relat basat en números, el monopoli de la realitat s’esmicola.

I ens quedem, per primera vegada, davant del món tal com és. No com ens l’expliquen. No com voldríem que fos. Tal com és.

Que cadascú en tregui les seves conclusions.