Premsa a Catalunya: radiografia d'un sector intervingut

En curt. Dimarts 22 de setembre, almenys set diaris van sortir al quiosc embolcallats amb un anunci de la Generalitat que repetia el lema dels dos anys de mandat del president. Les empreses que els editen han rebut 129,3 milions d'euros de fons públics des del 2015, i el preu d'aquesta portada no se sabrà fins al 2027 si ningú no el demana. Proposem als partits nou compromisos perquè la premsa deixi de dependre del Govern que ha de vigilar, i us expliquem com demanar què va costar.

Set diaris, una sola portada

Dimarts 22 de setembre, qui va baixar al quiosc a comprar el diari no va trobar la portada del seu diari. Va trobar un cel blau, un camp de bales de palla, dues persones d'esquena i una frase escrita a mà: "El futur és aquí". A baix, la signatura: Generalitat de Catalunya i "El Govern de tothom". La mateixa coberta embolcallava l'Ara, El País, La Vanguardia, el 20minutos, El Periódico i El Punt Avui, tal com ho va fotografiar Antoni Gelonch en una imatge que va publicar l'endemà al matí, i també el Segre, com mostra la seva portada d'aquell dia. Aquell mateix dimarts, altres lectors ja ho denunciaven a X: "Avui tots els diaris de Barcelona porten encartada una doble pàgina a la coberta".

Gelonch va fer tres preguntes: quant costa aquest dispendi publicitari, per a què serveix i per què ara. Dues tenen resposta. La tercera, el Govern la podria donar demà mateix.

Per què ara? "El futur és aquí" és el títol literal de la conferència que el president Salvador Illa va pronunciar el 14 de setembre al Museu Marítim de Barcelona, "amb motiu dels dos anys de la seva presidència", segons la convocatòria del mateix Govern. Vuit dies després, aquell lema ocupava la portada de set diaris.

Per a què serveix? La coberta fa quatre pàgines i no informa de cap dret, tràmit, termini ni telèfon. La portada és un paisatge amb el lema i la signatura. Les dues pàgines interiors anuncien "Mesures per viure millor", "Ajudes per treballar i emprendre", "Avenços per moure'ns i connectar-nos" i "Millores per la seguretat i els drets", sense concretar-ne cap, i remeten a una adreça genèrica, gen.cat/serveis. La contraportada, escrita a mà, fa balanç en primera persona del plural: "Aquí investiguem amb una supercomputadora", "Fem lleis perquè les cases siguin per viure-hi", "Innovem i cultivem". I tanca amb una pregunta: "Potser vivim a l'indret amb més futur del món?". Un lector en va publicar les fotos d'un exemplar d'El Punt Avui aquell mateix matí. L'espot de televisió de la campanya, rodat per la productora We Are CP, segueix la mateixa fórmula: hi surten nens i joves que diuen "I sopem a les millors taules del món", "Aquí fem lleis perquè tothom pugui tenir casa" i "I fem, i fem, i no deixem de fer", i en tot el minut no hi ha ni un telèfon ni una adreça web. Tanca amb la signatura "El Govern de tothom", una marca que ja va costar 2,4 milions en campanyes el 2024 i el 2025, segons les dades de la mateixa Generalitat.

Quant costa? No ho sabem. La llei de transparència obliga la Generalitat a publicar el cost de cada campanya per mitjà (article 11.1.f), però no li posa termini, i ho fa un cop l'any: si ningú no ho demana abans, el preu d'aquesta portada se sabrà a l'estiu del 2027. L'any passat, el Govern va gastar en publicitat institucional 53.239.031 euros, la xifra més alta dels quatre anys que recull la memòria de la seva Comissió Assessora.

Qui paga el quiosc

Al Menjòmetre sumem els fons públics que reben els mitjans de comunicació: subvencions, contractes i publicitat institucional. Les empreses que editen els set diaris de la portada de dimarts han rebut, entre el 2015 i el 2025, 129,3 milions d'euros, i 19,6 només el 2025. Quatre de cada cinc d'aquests euros són publicitat de la Generalitat.

La portada de dimarts, però, és la punta d'un sistema molt més gran. Entre el 2015 i el 2025, comptant només mitjans de comunicació, el sector ha rebut uns 350 milions d'euros de les administracions, i el repartiment està molt concentrat: deu empreses s'emporten el 60,6% del total. La primera és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (3Cat), amb 40,6 milions, sense comptar els més de 340 milions que va rebre el 2025 del pressupost per funcionar. La segueixen La Vanguardia, amb 37,5 milions; El Periódico, amb 30,4; l'Ara, amb 24,9; RAC1, amb 23,3, i El Punt Avui, amb 22,4.

I el 2025 va ser un màxim. Els fons de la Generalitat als mitjans han passat de 31,4 milions el 2021 a 45,3 el 2025, un 44% més. La publicitat institucional a la premsa, l'única partida amb sèrie completa des del 2015, ha passat de 22,0 a 32,9 milions. I són mínims, perquè no tota la publicitat de la Generalitat es pot vincular a un mitjà concret.

Qui viu del diner públic

Les xifres absolutes enganyen, perquè un gran grup i una revista petita no es poden comparar en euros. Per això el Menjòmetre calcula la dependència: els fons públics que rep cada empresa l'any dels seus darrers comptes dipositats, dividits per les vendes d'aquell any. És una ràtio aproximada, perquè hi sumem subvencions i contractes que no són vendes, i en la majoria de casos es queda curta, perquè no hi comptem els fons de l'Estat, els d'altres comunitats ni la publicitat de l'Ajuntament de Barcelona.

Al capdamunt hi ha el Grup Enderrock, que edita revistes de música, amb un 83,8% (2024). Després, Nació Digital, amb un 66,7% (2025), i Novapress, amb un 49,7% (2025). El Grup Flaix, de Flaix FM, un 46,2% (2024), i el Diari de Terrassa, un 36,0% (2025). Entre els diaris de la portada de dimarts: l'Ara, un 28,8% (2024); El Punt Avui, un 25,9% (2025); el Segre, un 25,6% (2024), i El Periódico, un 12,3% (2024). En total, entre les empreses en actiu de les quals tenim comptes recents, dotze reben de les administracions l'equivalent a més d'una cinquena part del que venen, i dues, més de la meitat.

Intervinguts

El marge d'un editor de diaris avui és prim o inexistent: Prensa Ibérica, l'editora d'El Periódico, va tancar el 2024 amb pèrdues d'explotació d'1,2 milions sobre 253,6 milions d'ingressos. Amb aquests marges, qui rep de les administracions l'equivalent a una quarta part de les vendes, o a dues terceres parts, té el sector públic com un dels clients principals, i difícilment podria mantenir l'activitat tal com la coneixem sense ell. Un estudi del grup de recerca ComSET de la UAB, fet amb el suport de l'Oficina Antifrau a partir dels comptes de 42 mitjans, ho apuntava el 2024: "els que reben més finançament públic també presenten un fort nivell d'endeutament: El Periódico, l'ARA, El Punt Avui, 8TV".

L'Ara va tancar en pèrdues tots els exercicis del 2010 al 2021, 18,7 milions en total. El 2021 en va perdre 882.497 euros, el mateix any que la Generalitat li va pagar 1.963.542 euros en publicitat institucional, més del doble de les pèrdues. Als comptes del 2022, els darrers analitzats en públic, els fons propis eren negatius, de 10,7 milions, i l'auditor advertia d'una "incertidumbre material" sobre la continuïtat de l'empresa, entre altres motius per "la incertidumbre de una parte de los ingresos futuros por publicidad que obtiene de las instituciones públicas". També hi han posat diners accionistes privats. L'editora d'El Punt Avui, Hermes Comunicacions, va guanyar 1,57 milions el 2021, l'any que va rebre 1,7 milions de fons públics, més que tot el benefici, i els comptes del 2022 hi afegeixen un préstec d'1,7 milions de l'Institut Català de Finances, el banc públic de la Generalitat, garantit amb la marca del diari.

A Nació Digital, ho va admetre el mateix conseller delegat. Quan Comunicació 21 li va preguntar, el 2022, si el diari depenia massa de la publicitat i de les subvencions institucionals, Marc Basté, que també n'és l'accionista majoritari, va respondre: "Sí, igual que tota la resta, inclosos els mitjans de paper", i va afegir que el seu objectiu era guanyar ingressos dels lectors. El 2025, l'editora va rebre de les administracions l'equivalent al 66,7% de les vendes.

Quan una empresa necessita un client per continuar oberta, aquest client pesa en el seu futur. En un mercat lliure, el decideixen els lectors, els anunciants i els accionistes; en la premsa catalana que en depèn, en bona part el decideix el mateix Govern que aquests diaris haurien de vigilar. Aquest és un mercat intervingut, i els mitjans que en depenen queden exposats a una pressió que la llei no hauria de permetre.

El que la llei permet

Tot el que hem explicat fins aquí és legal: les subvencions, els contractes, la publicitat i la dependència que en resulta. Aquest és el primer problema. La Llei 18/2000, que regula la publicitat institucional a Catalunya, no s'ha modificat en vint-i-cinc anys. No fixa cap límit de despesa, ni global ni per mitjà, no obliga per llei el Govern a retre comptes al Parlament i acaba la llista de finalitats amb una porta oberta de bat a bat: la publicitat pot servir per promoure qualsevol altre missatge en l'àmbit de les competències de l'entitat.

I el control es fa a casa. La Comissió Assessora que revisa les campanyes la presideix el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió, el responsable de les campanyes; el 2025 va informar vint-i-sis campanyes en una sola reunió, segons la seva memòria, i els seus informes no són vinculants ni es publiquen un per un. La mateixa secretaria convoca les subvencions als mitjans, planifica la publicitat i presideix la comissió que l'ha de controlar. I quant rep cada diari ho decideix un pla de mitjans que ningú no publica per endavant, tot i que des del 2025 l'article 25 del Reglament europeu sobre la llibertat dels mitjans obliga a repartir la publicitat amb "criteris transparents, objectius, proporcionats i no discriminatoris" publicats abans.

El que la llei prohibeix

Hi ha una cosa, però, que la llei sí que prohibeix. L'article 4.1.a de la Llei 29/2005, que és legislació bàsica i obliga també la Generalitat, veda les campanyes que tinguin com a finalitat "destacar los logros de gestión o los objetivos alcanzados". I per a la ràdio i la televisió, la Llei catalana 22/2005 de la comunicació audiovisual diu el mateix al seu article 109.2: la publicitat institucional que s'hi emet només pot informar sobre els serveis públics, i no pot destacar la gestió ni els objectius aconseguits pels poders públics.

La prohibició ja s'ha aplicat, i precisament contra la Generalitat. El 2006 el Govern va pagar una campanya titulada "1.000 dies de govern". Convergència Democràtica la va portar als tribunals i va guanyar: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la va anul·lar el 2009, i el Suprem ho va confirmar en una sentència del 14 de juny del 2010 que diu que la publicitat institucional "ha de ser puramente informativa, desprovista de todo matiz laudatorio de la acción de esos poderes o de sus titulares".

Posem la campanya de dimarts davant d'aquest criteri, peça per peça. La coberta reprodueix el lema de l'acte que el president va fer amb motiu dels seus dos anys de mandat. En quatre pàgines no informa de cap dret, tràmit o servei concret, i la contraportada fa balanç en primera persona: "Fem lleis perquè les cases siguin per viure-hi", "Innovem i cultivem". L'espot ho repeteix amb veus d'infants, "aquí fem lleis perquè tothom pugui tenir casa" i "fem, i fem, i no deixem de fer", sense ni un telèfon ni una adreça web. I ho signa tot "El Govern de tothom", que és una marca de Govern. El Govern podrà dir que la campanya no dona cap xifra i que parla de tot el país. El Suprem, però, no demana xifres per aplicar la prohibició: demana que la publicitat només informi, sense cap matís laudatori del Govern ni dels seus titulars. Costa veure com aquesta campanya supera aquest criteri. Decidir-ho no ens correspon a nosaltres, i per això demanem que ho examini qui té competència per fer-ho.

Si la Comissió Assessora va informar aquesta campanya, el seu informe no és públic; si no la va informar, algú s'ha saltat un tràmit preceptiu. Per això ho han d'examinar els qui no depenen del Govern, i hi ha camins per fer-ho: una queixa al Consell de l'Audiovisual de Catalunya, que té l'encàrrec legal de verificar si l'espot compleix l'article 109.2; una fiscalització de la Sindicatura de Comptes, per iniciativa pròpia o per encàrrec del Parlament; una petició de qualsevol grup parlamentari per conèixer el pla de mitjans, el cost per capçalera i l'informe de la Comissió; o un recurs contenciós d'un partit, com el de Convergència el 2006, tot i que aleshores el Suprem va tenir en compte que la campanya es feia a les portes de les eleccions. Cap d'aquests camins necessita una llei nova.

Com ho han resolt altres

El problema no és només nostre. La Relatoria per a la Llibertat d'Expressió de la Comissió Interamericana de Drets Humans ja va advertir el 2011, en uns principis sobre la publicitat oficial, que repartir-la sense criteris clars amenaça la llibertat d'expressió. Àustria obliga cada organisme públic a declarar cada euro de publicitat i el mitjà que el rep. Xile prohibeix cada any engreixar la partida de publicitat amb diners d'altres programes, i Mèxic hi va posar un topall del 0,1% del pressupost, que el seu Suprem va anul·lar el 2023 juntament amb tota la reforma que el contenia. I el Consell de Ministres de l'Estat espanyol va aprovar el febrer del 2026 un avantprojecte que deixa sense publicitat estatal els mitjans en què la publicitat pública supera el 35% de la facturació, segons l'informe sobre l'estat de dret de la Comissió Europea. Cap organisme internacional, però, recomana un sostre de despesa: tots regulen el repartiment i la transparència. El sostre que proposem és una decisió política, i per això ha d'anar per llei i amb un àrbitre.

Hi ha també raons empíriques: Rafael Di Tella i Ignacio Franceschelli van trobar que, com més publicitat oficial rebia un diari argentí, menys portades dedicava als escàndols del govern. La relació és estadística i no demostra una causa, però ningú no l'hauria de voler veure a casa nostra.

Les objeccions

Sense aquests diners, la premsa en català desapareixeria. Si això és cert, tenim una premsa que existeix mentre el Govern ho vol, i a la qual costa molt fer de contrapoder perquè el poder li paga una part de la nòmina. Si el país vol el català als quioscos, que guanyi lectors disposats a pagar-lo.

La publicitat institucional és un servei, no una subvenció. Aleshores s'ha de contractar com un servei: amb criteris d'audiència verificada publicats abans, preu públic i límits.

Cap font internacional demana suprimir les subvencions. És cert: els països nòrdics fan servir fórmules automàtiques i òrgans independents. Aquí no tenim ni una cosa ni l'altra, i vint anys de subvencions que decideix el Govern que surt a la portada han creat aquesta dependència. Hi ha una manera segura de treure-li al Govern la clau de la caixa: que la caixa deixi d'existir.

Amb un sostre del 5%, alguns diaris tancaran. Pot passar. Avui, dels set diaris de la portada, només El País i el 20minutos hi quedarien per sota, i fins i tot sense subvencions alguns diaris en català continuarien per sobre, sobretot pels contractes. Hauran de triar entre ser proveïdors de l'administració o ser-ne independents. Si algun no pot viure sense el Govern, vol dir que el mantenia el Govern, que és justament la dependència que volem trencar. I tampoc no hi haurà gaire res per desviar cap a Madrid: uns 8 milions l'any, i mai més de 400.000 euros per mitjà.

I TV3? La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és el primer receptor de publicitat de la Generalitat, prop de sis milions el 2025. Queda fora d'aquest programa: com a mitjà públic, ha d'emetre les campanyes d'interès públic com a obligació de servei, i el seu finançament es discuteix on toca, al contracte programa que vota el Parlament. Per això tots els sostres d'aquest article parlen d'empreses privades.

Voleu retallar les campanyes de vacunació i d'incendis. El 2025, les campanyes de salut, emergències, drets, serveis i convocatòries van costar entre 15 i 18 milions, i les d'imatge, marca i aniversari, entre 5 i 6. Amb 8 milions, les útils s'hauran de fer amb la meitat i les altres, amb res. I si hi ha una emergència de veritat, la llei ho preveu: es declara, es gasta i s'explica al Parlament.

El que demanem als partits

Aquest article té un destinatari concret: els partits que diuen defensar la llibertat de premsa. Els demanem dues coses. En aquesta legislatura, que portin aquests nou compromisos al Parlament, com a proposició de llei o com a esmenes al pressupost. I a les properes eleccions, que els incloguin al programa, amb aquestes paraules o amb unes altres, però amb aquest contingut:

1. Subvenció zero als mitjans de comunicació privats. Cap administració catalana, de la Generalitat als ajuntaments i les diputacions, no hi podrà donar subvencions: les nominatives i directes desapareixen en el primer pressupost, i totes les altres l'exercici següent, sense fons de substitució, convenis, ajuts lingüístics ni compres massives de subscripcions que en facin la funció. Caldrà canviar la llei de política lingüística, que avui diu que el Govern "pot subvencionar" la premsa en català. Els mitjans públics es paguen pel contracte programa que vota el Parlament.
2. Cap contracte a dit amb mitjans. Publicitat, patrocinis, especials, redaccionals i continguts, sempre amb publicitat i concurrència, mai per contracte menor ni per negociat sense publicitat, ni tan sols al·legant que només aquell mitjà ven el seu espai. El 2025, els especials, redaccionals i patrocinis de la Generalitat van sumar uns 8 milions, un 15% de tota la seva publicitat institucional.
3. Un euro per habitant, i ni un més. Un sostre fixat per llei d'un euro per habitant i any per a tota la publicitat institucional de la Generalitat i del seu sector públic, patrocinis i continguts pagats inclosos, es contracti directament o a través d'agències: uns 8 milions, menys d'una tercera part del que l'Estat espanyol preveia gastar per habitant el 2022 i un 85% menys que els 53,2 milions del 2025. Sense ampliacions ni transferències d'altres partides, com fa Xile, amb una sola excepció: les emergències declarades, amb un informe posterior al Parlament. Un sostre així obliga a triar: les campanyes útils s'hauran de fer amb menys, i les d'imatge, amb res. La promoció turística i comercial de les empreses públiques que venen al mercat té el seu propi sostre, publicat i fiscalitzat amb les mateixes regles. Cap empresa ni grup no pot rebre més del 5% del programa.
4. Un sostre de dependència del 5%. Cap òrgan del sector públic català no pot pagar a una empresa privada de mitjans, per qualsevol concepte i directament o a través d'agències o d'empreses del seu grup, el que la faci superar el 5% dels seus ingressos d'explotació segons els darrers comptes dipositats. És un límit que l'Administració s'imposa a si mateixa, perquè la llei estatal no permet crear noves prohibicions de contractar, i el registre del punt 8 el fa comprovable. El 5% és l'ordre de magnitud del marge d'un editor: per sobre, el diner públic ja pesa en la supervivència de l'empresa.
5. Cap préstec, aval ni rescat públic als mitjans. Ni de l'Institut Català de Finances, ni entrades al capital, ni condonacions, ni garanties sobre la marca d'un diari. Només hi queden les línies generals obertes a totes les empreses en les mateixes condicions de mercat.
6. Publicitat només per informar. Una llista tancada de finalitats (drets i obligacions, accés a serveis, salut, seguretat i emergències, medi ambient, normes noves, convocatòries, llengua i cultura) i la prohibició expressa de les campanyes de balanç, d'aniversari o de marca de Govern, i dels lemes, imatges, veus i actes de càrrecs públics. Silenci publicitari els noranta dies anteriors a la fi de la legislatura i al voltant de cada aniversari de la investidura, tret de la salut, la seguretat i les emergències.
7. Criteris publicats abans de cada campanya. L'objectiu, el públic, la fórmula d'assignació per mitjà, basada en audiència verificada per tercers i en el cost per contacte, i el pla de mitjans, amb el nom legal de cada empresa i del seu grup, com demana l'article 25 del reglament europeu.
8. Transparència en temps real. El pressupost i el pla de mitjans de cada campanya publicats abans de començar-la, el cost real i l'import per mitjà en trenta dies, un informe anual debatut al Parlament i un registre públic del que cada empresa i cada grup rep de tot el sector públic de Catalunya, ajuntaments i diputacions inclosos, i del seu pes sobre els ingressos.
9. Un àrbitre independent amb dents. Elegit pel Parlament per majoria de tres cinquenes parts, amb informe previ vinculant sobre cada campanya, poder per suspendre-la i retirar-la i sancions per als alts càrrecs que incompleixin la llei. Mentre no existeixi, el control passa a la Sindicatura de Comptes.

La majoria d'aquests canvis els pot aprovar el Parlament sol: la Generalitat té la competència sobre la publicitat (article 157 de l'Estatut) i sobre la seva organització i despesa, dins del mínim que fixa la legislació bàsica de l'Estat, un mínim que Catalunya pot endurir tant com vulgui. N'hi ha prou amb una llei que substitueixi la Llei 18/2000 i retoqui les lleis de transparència, de política lingüística i de l'Institut Català de Finances, i amb unes esmenes al pressupost. El que depèn de l'Estat, com els llindars del contracte menor o mantenir la prohibició d'autopromoció a la nova llei estatal, és feina dels diputats catalans a Madrid.

Pregunteu-ho vosaltres

Mentre els partits s'ho pensen, podeu fer-ho vosaltres. La llei de transparència permet a qualsevol persona demanar al Govern quant va costar aquesta campanya i a qui es va pagar, sense justificar per què. Us hem preparat la sol·licitud: només cal presentar-la al portal de la Generalitat amb l'idCAT Mòbil. Cada sol·licitud obre un expedient amb un termini i un responsable, i si el Govern no respon en un mes, prorrogable quinze dies, la llei entén que ha dit que sí i l'obliga a donar la informació. Si la presenteu aquesta setmana, el termini venç a finals d'octubre.

També en text pla, per copiar-la i enganxar-la al formulari.

Quan us responguin, o quan passi el termini sense resposta, envieu-nos-ho a info@menjometre.cat, sense les vostres dades personals. Publicarem totes les respostes una al costat de l'altra: si el Govern dona xifres diferents a persones diferents, o no en dona cap, es veurà. I si la resposta és incompleta o és un no, la GAIP atén les reclamacions gratuïtament.

Fins quan?

Posem-ho tot en fila. Sabem que almenys set diaris van dur dimarts a la portada el lema dels dos anys de mandat del president. Sabem que les empreses que els editen han rebut 129,3 milions de fons públics en onze anys, quatre de cada cinc en publicitat de la Generalitat. Sabem que dotze empreses del sector en actiu reben de les administracions l'equivalent a més d'una cinquena part del que venen. Sabem que la llei catalana de publicitat institucional no prohibeix l'autopromoció ni posa cap límit. I sabem qui reparteix la major part d'aquests diners: el mateix Govern que signa la portada.

Ara contesteu vosaltres les preguntes. Pot un diari vigilar amb tota llibertat el Govern quan rep del sector públic l'equivalent a una quarta part del que ven? Potser sí. Però ningú no l'hauria de posar en aquesta posició. Qui ho sabria, des de fora, si algun dia un titular incòmode es quedés al calaix? I queda la pregunta que Ciceró va fer al Senat de Roma fa més de dos mil anys: fins quan, partits que dieu defensar la llibertat de premsa, abusareu de la nostra paciència?

Dades: Menjòmetre, menjometre.cat/premsa (subvencions del RAISC i de la BDNS, contractes del sector públic català i publicitat institucional de la Generalitat), imports extrets el 23/09/2026 i ràtios de dependència del 14/09/2026. Perímetre: només mitjans de comunicació; les associacions del sector en queden fora. Tots els imports són un mínim. Les dades econòmiques de l'Ara, d'Hermes Comunicacions i de Prensa Ibérica provenen dels comptes dipositats al Registre Mercantil, tal com els han publicat les fonts enllaçades al text. Espot: transcripció pròpia de la versió publicada per la productora el 23/09/2026. Portades: fotografia d'Antoni Gelonch (X, 23/09/2026) i Kiosko. Sentències: STS 3715/2010 (ECLI:ES:TS:2010:3715) i STSJ CAT 8470/2009 (ECLI:ES:TSJCAT:2009:8470). Aquest article s'ha elaborat amb assistència automatitzada per a l'extracció i l'agregació de les dades. Si hi trobeu un error, escriviu-nos i el corregirem. Les dades i indicadors del Menjòmetre són descriptius i no impliquen cap irregularitat ni responsabilitat de les persones o entitats esmentades.