Al debat de pressupostos es van citar sis organismes de transició energètica. Només un té pressupost, i en gasta gairebé el 60% en consultories, amb 1,1 M€ a Ernst & Young al capdavant.
Al debat de pressupostos, la transició energètica es va citar com a exemple de sector públic sobredimensionat. Hem comprovat els diners dels sis organismes assenyalats: només un té pressupost de debò, i en gasta gairebé el 60% en consultories externes.
Al debat de pressupostos, el Alejandro Fernández (PP) va presentar la transició energètica com un exemple de «menjadora»: sis organismes per a una sola política. Hem revisat els comptes dels sis. Cinc no tenen pressupost propi (són estructures de coordinació) i el sisè, l'Institut Català d'Energia, dedica gairebé sis de cada deu euros de la seva contractació a consultories, incloent-hi 1,1 milions a Ernst & Young per tramitar ajuts d'autoconsum que el seu propi personal no resol.
Aquest article és possible gràcies a les contribucions de la ciutadanía.
El 4 de juny de 2026, al debat de pressupostos del Parlament, Alejandro Fernández (PP) va presentar la transició energètica com un exemple de «gran menjadora»: sis instruments de l'administració (una conselleria, l'Institut Català d'Energia, un pacte nacional, una oficina, una estratègia i, des del 2025, una comissió interdepartamental amb el seu grup de treball), rematats amb una frase d'efecte: «sempre hi ha un socialista que cobra».[1]
És una lectura partidista, i la seva premissa principal (que els sis són despesa pública acumulada) resulta, com es veurà, en bona part incorrecta. Però el moment serveix per a una pregunta legítima i comprovable amb dades obertes: quins diners reben i gasten realment aquests sis organismes? Ho hem mirat, un per un, als comptes de pressupostos i de contractació.
La primera constatació matisa el mateix punt de partida: cinc dels sis instruments no són «organismes» en el sentit pressupostari. No tenen secció als comptes, ni plantilla, ni contracten res. Són marcs de coordinació o de planificació: el Pacte Nacional per la Transició Energètica, l'Oficina de la Transició Energètica, l'Estratègia Catalana (PROENCAT 2050) i la Comissió Interdepartamental de Transició Energètica, creada el juny de 2025 per l'Acord GOV/154/2025.[5][6] El seu cost recau en el temps d'uns alts càrrecs i tècnics que ja cobren, dedicats a reunir-se, i no es reflecteix en cap partida pressupostària.
L'únic dels sis que figura al registre d'entitats de dret públic de la Generalitat és l'Institut Català d'Energia (ICAEN). El seu pressupost per al 2026 és de 12,1 milions d'euros; però en els anys de més intensitat dels fons europeus en va moure molts més (145 milions el 2023, en bona part ajuts d'autoconsum que canalitzava cap a la ciutadania), una dada que ja apunta on era el gruix de la feina.[5][9] És, doncs, l'únic dels sis on té sentit preguntar-se «qui cobra». I la resposta és reveladora.
Quan es mira tota la contractació pròpia de l'ICAEN entre 2016 i 2026 (272 contractes deduplicats, 5,13 milions d'euros), gairebé el 60% del volum, uns 3 milions, va a serveis d'assessorament, assistència tècnica, suport tècnic-administratiu, tramitació d'expedients, estudis i redacció d'estratègies.[4]
El contracte més gran de la seva història recent ho concentra tot. El 2025, l'ICAEN va adjudicar a Ernst & Young, una de les quatre grans auditores mundials, un contracte d'1.114.500 euros sense IVA (1.348.545 amb IVA).[3] L'objecte, segons el plec públic, és el «servei de tramitació tècnica i administrativa d'expedients de subvenció en fase justificació del programa d'ajuts a l'autoconsum», per «donar suport al personal tècnic i administratiu de l'ICAEN per poder resoldre els expedients». El contracte preveu tramitar «un màxim de 35.000 expedients».[3]
L'organisme creat per dirigir la transició energètica de Catalunya paga una consultora perquè processi les sol·licituds dels seus propis ajuts. I no és l'únic adjudicatari de pes: hi ha la unió temporal entre la Fundació Eurecat i Deloitte (0,35 milions), VEA Qualitas (0,21 milions en suport a la gestió de programes), o l'assessorament en planificació i prospectiva energètica (0,20 milions).[4][7]
Les empreses que guanyen aquests contractes no són estranyes a l'administració. Al registre de grups d'interès de la Generalitat hi consten centenars de reunions de les firmes vinculades a l'ICAEN: la Fundació Eurecat (264 reunions registrades, en 24 departaments), Deloitte (167) i Ernst & Young (31, en 8 departaments), a més de KPMG i PwC, que també van licitar el contracte d'autoconsum.[10] La inscripció i el registre d'aquestes reunions és una obligació legal de transparència, i la seva existència no implica res irregular; però dibuixa fins a quin punt un grapat de grans consultores és present de manera contínua a la maquinària pública.
La pròpia Ernst & Young va registrar una reunió amb el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, el que tutela l'energia, el 27 de juny de 2025, amb l'assumpte «Seguiment subvencions».[10]
El contracte d'Ernst & Young no és un caprici. Apunta al coll d'ampolla real. L'ICAEN gestiona el programa d'ajuts a l'autoconsum i les bateries domèstiques (Reial decret 477/2021), dotat amb 208,7 milions d'euros de fons europeus Next Generation.[2] A gener de 2025, segons el balanç del mateix institut recollit per La Vanguardia, només n'havia pagat 23,7 milions: un 11%, amb expedients acumulats sense resoldre des del 2021.[2] Xifres posteriors (mitjan 2025) situaven el pagat al voltant del 18%.[2]
Davant del col·lapse, la Generalitat va incorporar 65 persones temporals i va contractar empreses externes per revisar les justificacions.[2] El contracte d'Ernst & Young encaixa exactament en aquesta resposta: entra a la «fase justificació», el punt on s'havia format el tap.[2][3]
La crítica apuntava a un problema real, però les dades el relocalitzen. No és (només) que hi hagi massa etiquetes: cinc dels sis instruments ni tan sols tenen pressupost propi. El problema de fons és més concret, i és de gestió. L'únic organisme amb pressupost no va arribar a tramitar els ajuts que li pertocaven (el programa d'autoconsum va quedar encallat a l'11%) i va acabar pagant consultores de primer nivell mundial per fer la feina que no havia organitzat internament.
És important ser precisos: res del que descriuen aquestes dades és il·legal. Contractar assistència tècnica per procediment obert, la via que ha fet servir l'ICAEN en la pràctica totalitat dels seus contractes, és el procediment ordinari de la contractació pública, amb publicitat i concurrència plenes (articles 17 i 156 de la Llei de contractes del sector públic). No hi ha fraccionament, ni adjudicació directa, ni recurs indegut a la urgència.[8]
L'únic punt que la normativa delimita amb cura és l'abast: una empresa pot preparar i revisar expedients, però l'acte de resoldre una subvenció és una funció reservada a l'òrgan competent (articles 17 i 308.2 LCSP).[8] La lectura responsable, doncs, és la d'una qüestió d'eficiència i de dimensionament: una administració que potser no té la plantilla, els processos ni les eines per executar el volum de feina que ella mateixa genera.
Aquestes dades no acusen ningú. Externalitzar puntes de feina davant d'un pic objectiu de gestió, com el dels fons europeus amb terminis tancats, és una resposta administrativa legítima i, sovint, l'única possible a curt termini. La presència de consultores grans pot reflectir simplement la seva capacitat d'absorbir milers d'expedients en poc temps. I que cinc dels sis instruments no tinguin pressupost propi no vol dir que no aportin res: la coordinació de polítiques transversals és una funció real.
Tampoc no establim una relació de causa-efecte entre el nombre d'instruments de coordinació i la decisió de l'ICAEN d'externalitzar la tramitació: són esferes diferents, i donar-la per certa aniria més enllà del que mostren les dades de contractació.
El que les dades sí que mostren és una tensió que val la pena debatre, al marge de qui governi: quan una administració ha de pagar consultores per tramitar els seus propis ajuts, el problema de fons té poc a veure amb quantes etiquetes té l'organigrama i molt amb si la capacitat operativa interna acompanya l'ambició de les polítiques.
El coll d'ampolla, a més, era previsible. El programa d'autoconsum es coneixia des del 2021, amb un calendari i un volum de sol·licituds que es podien anticipar. Tenir a punt la capacitat interna de tramitar-lo (personal, processos i eines digitals) era una decisió que es podia prendre amb temps. En lloc d'això, l'administració es va trobar havent de licitar el servei a consultores quan els expedients ja s'havien acumulat: una resposta reactiva a una necessitat que no era cap sorpresa.
Convé desmuntar una idea: que un organisme «no tingui pressupost propi» no vol dir que no tingui cost. Una comissió interdepartamental, un pacte o un grup de treball consumeixen hores d'alts càrrecs i tècnics que ja cobren, en reunions, preparació, informes i seguiment. És un cost d'oportunitat que no surt a cap partida però que existeix: per a les estructures de coordinació energètica es pot estimar, de manera conservadora, en desenes de milers d'euros l'any en temps de personal directiu (una comissió d'una desena d'alts càrrecs que es reuneix periòdicament representa, només en hores, una xifra d'aquest ordre).
Aquest temps de reunió, però, és només la capa visible. Per sota n'hi ha una altra de més difosa: el cost de coordinar. Cada instrument que s'afegeix multiplica els punts de contacte que cal alinear (qui decideix, qui informa qui, qui respon de cada tram), i la recerca en administració pública fa dècades que documenta que repartir una política en moltes peces tendeix a alentir-ne l'execució i a diluir-ne la responsabilitat. És un cost que no surt a cap factura, però es paga en lentitud i en buits operatius.
Aquí connecta amb el que sí que hem pogut mesurar. Quan una política es reparteix entre sis etiquetes però l'execució real recau sobre un sol ens, és aquest ens qui acaba absorbint tota la pressió operativa; i quan la seva capacitat interna no hi arriba, el buit es tapa a fora. No podem afirmar amb les dades que la multiplicació d'instruments provoqui l'externalització de l'ICAEN (la coordinació de polítiques i la tramitació d'expedients són esferes diferents), però totes dues apunten al mateix patró de fons: una estructura que creix per dalt sense créixer per baix.
Ara bé, per damunt d'aquest cost n'hi ha un de molt més gran: el dels retards. Dels 208,7 milions d'euros d'ajuts a l'autoconsum, a començament de 2025 encara n'hi havia uns 185 sense pagar, diners que famílies i empreses ja havien invertit i esperaven recuperar, amb el risc afegit de perdre fons europeus no executats a temps.
I hi ha el sobrecost de la improvisació. Davant d'un coll d'ampolla previsible, l'administració no va reforçar a temps la seva capacitat interna; la va comprar a fora i a la gamma més cara. Almenys 1,6 milions d'euros en contractes a consultories per tramitar i revisar expedients, encapçalats per una de les quatre grans auditores mundials, per fer una feina que es podia anticipar. És el preu d'una planificació que no es va fer, i el paga el contribuent.
Hi ha dues maneres de respondre a un coll d'ampolla administratiu. Una és afegir capes: més comissions per coordinar, més personal eventual per tapar forats i més contractes amb empreses de fora per tramitar el que no s'arriba a tramitar. És la via que mostren les dades, i té un peatge que es paga cada any i que tendeix a créixer.
L'altra és invertir en la capacitat de fer la feina: digitalitzar i automatitzar la tramitació d'expedients, aplicar eines d'intel·ligència artificial a la revisió i la comprovació massiva de sol·licituds, i dimensionar la plantilla tècnica perquè una administració pugui executar el volum de feina que les seves pròpies polítiques generen. Una inversió d'aquest tipus no apareix als titulars com ho fa una comissió nova, però ataca el problema a l'arrel en comptes de subcontractar-lo.
Hem partit de la transcripció del discurs d'Alejandro Fernández al debat de pressupostos del Parlament (4 de juny de 2026) i n'hem extret els sis instruments de transició energètica que esmenta. Per a cadascun hem comprovat: (a) si té pressupost propi, al Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2026 (BOPC); (b) si contracta, al dataset obert «Contractes del sector públic de Catalunya» (analisi.transparenciacatalunya.cat, identificador ybgg-dgi6). La cerca de contractació es va fer per coincidència de l'òrgan contractant amb el nom de cada organisme. Cinc dels sis no apareixen com a òrgan de cap contracte ni com a secció pressupostària.
Per a l'ICAEN hem agregat tots els contractes no superats amb import positiu (272 deduplicats per codi d'expedient i lot, 5,13 M€) i n'hem classificat l'objecte: la categoria «assessorament i assistència» (3,04 M€, 59%) és àmplia i definida per Menjòmetre, i agrupa assessorament, assistència tècnica, suport tècnic-administratiu, tramitació d'expedients, estudis i redacció d'estratègies; inclou serveis que la majoria d'administracions externalitzen de forma ordinària. El contracte d'Ernst & Young i la resta d'imports s'han verificat un per un contra la fitxa de publicació de cada contracte a la Plataforma de Contractació Pública. El context d'execució dels ajuts d'autoconsum està verificat contra el balanç del mateix ICAEN difós per la premsa. Tota xifra es pot resseguir fins a la font primària a les referències.
Hem creuat quatre fonts que ningú havia posat sistemàticament una al costat de l'altra: el dataset de contractació pública de la Generalitat, les fitxes de publicació de cada contracte a la Plataforma de Contractació Pública, els documents pressupostaris del Parlament (BOPC) i el balanç de l'ICAEN difós per la premsa. La crítica política sobre la «menjadora» es queda en el recompte d'etiquetes; nosaltres hem comprovat, organisme per organisme, qui té diners de debò i on van a parar, i hem mostrat que la majoria de la contractació de l'únic ens amb pressupost va a consultores per fer la seva feina tècnica. Aquesta és la feina del Menjòmetre: agafar dades públiques disperses i convertir-les en una fotografia comprensible de com es gasten els diners de tothom.
Si creus que la nostra feina paga la pena, contribueix a sufragar els costos del Menjòmetre per seguir publicant cada dia en favor de la transparència i una millor fiscalització de la despesa pública.
Aquest article és possible gràcies a les contribucions de la ciutadanía.
Els indicadors d'aquest informe són patrons estadístics agregats sobre dades públiques. No constitueixen acusació, ni indici penal, ni judici sobre la legalitat de cap operació concreta.
Versió 1.0 · Publicat 2026-06-04 · Última actualització 2026-06-04. Menjòmetre és un projecte independent de fiscalització de la despesa pública a partir de dades obertes.
Assistència d'IA: aquest article s'ha elaborat amb assistència automatitzada en l'anàlisi de dades, la redacció i la generació de gràfics. Totes les xifres i fonts han estat verificades per l'equip contra font primària.
Correccions: si hi detecteu cap error, escriviu-nos a correccions@menjometre.cat. Llicència del text: CC BY 4.0; dades derivades: ODbL 1.0.
