"El que no es coneix, no es pot fiscalitzar; i el que no es fiscalitza, es corromp." Aquesta no és només una frase feta; és l’axioma que vertebra la nostra existència i el rumb innegociable de tot el…
"El que no es coneix, no es pot fiscalitzar; i el que no es fiscalitza, es corromp." Aquesta no és només una frase feta; és l’axioma que vertebra la nostra existència i el rumb innegociable de tot el que el Menjòmetre és i serà. Fins ara, ens hem vist obligats a la dialèctica de trinxera: explicar qui som i, sobretot, blindar-nos contra les infàmies de qui s'ha entestat a dir el que no som. Però el temps de la defensa ha mort, ja ha passat. Ara entrem en la fase que ens apassiona, l'única que realment genera calfreds a alguns: FER. Perquè en aquest país s'ha parlat massa i s'ha executat poc. I només mitjançant l'acció es poden moure les palanques de la realitat.
Us convidem a disseccionar les línies que marquen la nostra estratègia per als mesos que venen. Del què farem.
Tornem a l’inici: el que no es coneix, no es pot fiscalitzar; i el que no es fiscalitza, es corromp. Catalunya pateix mals que tots diagnostiquem des del sofà: clientelisme sistèmic, malbaratament obscè, amiguisme de carnet, una burocratització asfixiant, la pèrdua sagnant de poder adquisitiu, l’atur estructural, una crisi de l’habitatge que ens llança a l’abisme i una dil·lució imparable de la identitat catalana. La llista de les nostres misèries podria ser la "Llista de Schindler" però escrita amb tinta vermella: una llista que no ens salva, sinó que certifica que no serem els escollits per a cap futur digne si no reaccionem.
La gènesi del Menjòmetre va néixer d’una pregunta incòmoda: Per què ho fem? La resposta fàcil era la indignació pel que veiem. Però la pregunta amb suc era la segona: Per què passa? Per què a Catalunya la sensació de naufragi és un soroll de fons constant i a Dinamarca no? Què han fet els danesos que nosaltres hàgim oblidat? La conclusió va ser devastadora: ells, a diferència de nosaltres, entenen el "perquè" de les coses. Ells coneixen l'engranatge. Nosaltres només veiem el fum, mentre que els danesos saben on és el foc.
Dins l'equip fundacional del Menjòmetre no hi ha ingenus. Som professionals amb carreres diverses que hem vist món. I no som individus aliens als mals del país. Som gent formada i informada. Però el que ens va sacsejar en començar aquest projecte va ser descobrir –nosaltres mateixos– que vivíem en la més absoluta foscor. Que hi ha un Matrix que, també els del Menjòmetre, desconeixíem quasi per complet.
Els Telenotícies ens venen una dieta d’informació processada: política de vol gallinaci, successos, societat, esports i la previsió del temps. Ens fan creure que estem "informats". Mentida. Almenys nosaltres, no ho estàvem. No teníem ni la més remota idea de la magnitud de la tragèdia que s'amaga darrere les tramoies del decorat oficial. Desconeixíem el bosc espès del Tercer Sector. Ignoràvem la teranyina de fundacions, instituts públics i contractes a dit que alimenten estats paral·lels. Tampoc sabiem massa del funcionament de partits, sindicats i patronals. Sabíem, però, de les batalles pel "relat" i el frame mental perquè el circ televisiu les necessita per mantenir l'audiència, però desconeixíem quantes cadires es compraven amb els nostres diners, quants milions es cremaven en fogueres de vanitat i quants llocs de treball depenien de no aixecar la catifa. Desconeixíem, en definitiva, què hi ha realment en joc.
Va ser en manegar dades crues quan vam albirar un nou continent, una dimensió desconeguda que ens afecta de ple. Perquè aquest món d'ombres mou, amb una alegria insultant, milions i milions dels nostres impostos. L'exemple és de primer de primària: tu saps que la teva empresa paga 1.700 euros per tu, i que tu només en reps 1.000 al compte corrent. On van els 700 euros que es queda l’Estat?
La nostra missió és aquesta: posar un GPS a aquests 700 euros. Perquè sense conèixer l’objecte és impossible vigilar-lo. Ningú, a Catalunya, s’ha preocupat mai de fiscalitzar la política de Burundi perquè no saben ni on és Burundi, perquè no formava part de la nostra realitat. Però quan parlem del pressupost de la Generalitat, de més de 60.000 milions d’euros anuals, que aportem nosaltres amb els impostos que tributem, és una altra cosa. El Menjòmetre permet detectar amb precisió molt milions que s’evaporen en conceptes eteris. I quan podem fer això, la ignorància ja no és una opció, és una negligència. Sigueu sincers: encara que intuíeu que en aquest país no hi ha un pam de net, quants de vosaltres sabíeu exactament on, qui i per què es queda els diners? Molt pocs. Quatre gats. I com que no es coneixia, no s’ha fiscalitzat mai. Mai s’ha posat la lupa sobre el sistema sociosanitari, les ajudes a la dependència, la gestió de l’economia assistencial o el cost real de les universitats. En sentim parlar, desendreçadament, descontextualitzadament, però no en sabem res.
Aquesta desconeixença del gran públic ha estat el brou de cultiu ideal perquè passessin dècades sense control. Ara, amb l’aigua al coll, comencen les preguntes doloroses: Per què enviem diners a Guatemala mentre el barraquisme torna al Poble Sec? Per què financem esdeveniments que només donen glòria a qui els munta i diners a qui se'n beneficia? Per què l’Estat subvenciona empreses amb beneficis sucosos amb el nostre esforç? Ens fem aquestes preguntes perquè la situació ha esdevingut insostenible.
La missió del Menjòmetre és donar llum. Cap altra. Dins la cadena de valor que formen conèixer, fiscalitzar, corregir i millorar, nosaltres hem triat la primera trinxera: donar a conèixer. Som una eina de màrqueting, en cert sentit. Un nou departament de comunicació per la ciutadania. No pretenem ser periodistes, ni fiscals, ni jutges, ni els arquitectes de la solució definitiva. No per falta de ganes, sinó per rigor operatiu. La nostra tasca és el diagnòstic; la cirurgia correspon a d'altres.
Hi ha qui creu que amb el soroll de Twitter i quatre aparicions a premsa la feina ja està feta. Que ja està, que ja podem plegar. S'equivoquen. Al Twitter del Menjòmetre som 15.000; a Catalunya som 8 milions. Al nostre canal de Telegram en som 4.000; només al barri de Sant Andreu hi viuen 500.000 persones. Les nostres dades encara són un secret a veus en una habitació massa petita. La gent del carrer, els qui viuen en grans blocs de la Meridiana o de Bellvitge —i a la majoria dels carrers de l’Eixample—, segueix sense saber on van els seus 700 euros. No saben res del Tercer Sector, ni de les inversions en el sistema universitari. Tampoc de les fundacions ni de les renúncies ideològiques que es venen a canvi de mantenir l'engranatge del poder.
Productes com Polònia han fet una gran feina satírica durant vint anys per explicar les misèries de la política partidista, però ni un sol gag ha entrat a fons en el problema del diner públic estructural. Ni un sol gag sobre xarxes que incentiven el tràfic de persones, on hi operen màfies. Ni una sola cançó paròdica sobre la Fundació X que rep Y milions. Tampoc hem fet broma –ideal per democratitzar una denúncia– sobre la trampa dels 700 euros, aquella que diu “paga i calla”. La sàtira s’ha quedat en la superfície del discurs.
No volem entrar ara –seria llarg i distorsionador– en el per què d’aquesta manca d'informació, ni en per què hi ha aquest desconeixement tan bèstia de la ciutadania sobre un tema que l'afecta en el seu dia a dia. Només en farem dos apunts. Per una banda, les polítiques de transparència de les administracions públiques de les quals, de passada, ens ha informat el Telenotícies de torn, eren simplement maquillatge, munició per muntar discursos. Alguns han pensat que el món del segle XXI és com el del XX. Pensaven que enterrant milions de dades a internet, mai es trobaria el cadàver. Fins que ha arribat la IA i pot fer en minuts el que als humans ens pot costar mesos. I, per altra banda, perquè la inòpia és el territori preferit dels qui operen el sistema. De manera factual –potser ni intencionada– s’ha creat un trident pervers: el que formen les elits, els polítics i la premsa. Aquests tres actors s’han conxorxat per protegir un ecosistema que només els beneficia a ells. La crisi dels mitjans i les subvencions públiques a cabassades en són un exemple conegut, però potser no el més important.
Volem ampliar la base. Volem que, mitjançant el màrqueting, la comunicació i la potència combinada de la IA (intel·ligència artificial) i la IH (la nostra intel·ligència humana), una part prou significativa de la societat catalana conegui qui gestiona els seus diners i amb quina finalitat. No podem arribar a tothom, però podem arribar a molts. Moltíssims més dels que ens coneixeu fins ara.
Per tant, aquesta és la nostra missió: comunicar, comunicar, comunicar. I ho farem amb intenció, amb enginy, fins i tot amb sàtira. Amb gags si cal. Perquè sabem de sobres que en un món ple de soroll, els missatges plans, transparents i burocràtics no arriben enlloc. Algú ens reclama que el Menjòmetre hauria de ser neutre. Que no ens hem de posicionar. Que hem de ser simples forenses insípids, incolors i insabors. I nosaltres li contestarem que no, que no ha de ser així; el Menjòmetre ha de ser esbiaixat. Irreverentment esbiaixat. Amb el biaix necessari perquè el missatge arribi i cali. Sense mentir, és clar. Si calen cançons es faran cançons. Si calen novel·les es faran novel·les. I si calen pelis de Netflix, pelis de Netflix –spòlier, no creiem que en fem cap. El que sigui per, com deiem, ampliar la base. Però ampliar-la de veritat. Que quedi clar: la nostra base és el número de persones que, cada dia que passa, són més conscients del drama que suposa la ineficiència dels pressupostos públics. Perquè els financem nosaltres, tots, i son la clau de la riquesa d’un país com el nostre.
De la fiscalització ja se n'encarregaran els periodistes –i vosaltres– i de les solucions, els polítics; però només ho faran quan entenguin que la veritat és un problema electoral per ells. I només serà un problema quan, en lloc de 15.000 veus, siguem un milió i mig de ciutadans indignats pel tracte obscè que reben els diners que tant ens costa guanyar.
Això és el Menjòmetre. Això és el que seguirem fent. Perquè recordeu: el que no es coneix no es fiscalitza, i el que no es fiscalitza, es corromp. Nosaltres farem que es conegui. La resta dependrà de vosaltres.
Només us demanem una cosa, importantíssima: doneu a conèixer el Menjòmtre. Als familiars, amics, companys de feina i de partit de futbol 7. I a més d’amics, a coneguts i saludats. És una feina de formiga però que, comunitàriament, ens farà visibles des de la lluna.
Publicat originalment a X el 10 d'abril de 2026: https://x.com/Menjometre/status/2042547576801485216.
