En menys de vint-i-quatre hores, el @menjometre ha rebut prop de vuit mil seguidors al seu compte de X. El de Guillem dels Comptesclars (@Comptesclares ), sis mil. Més d’un milió d’impressions a xarx…
En menys de vint-i-quatre hores, el @menjometre ha rebut prop de vuit mil seguidors al seu compte de X. El de Guillem dels Comptesclars (@Comptesclares ), sis mil. Més d’un milió d’impressions a xarxes. Una taxa d’engagement que supera amb escreix qualsevol expectativa inicial. I un portal @menjometre que ha rebut milers de visites úniques, centenars de consultes i desenes de peticions de millora.
Podríem continuar amb els números. Però els números, de moment, no són el tema.
El tema és el silenci. I el soroll que ve darrere del silenci.
Perquè contrasta poderosament (de manera gairebé obscena) l’interès de l’opinió pública amb el mutisme, primer, i la demonització, després, de l’opinió publicada. Dels opinion leaders. Dels que dicten la gramàtica moral del país des de les seves tribunes de paper, de píxels i de pantalla. Els de sempre: els que saben millor que ningú allò que es pot dir i allò que no toca dir. Els que canonitzen el discurs i excomulguen la dissidència.
Doncs bé: han decidit, majoritàriament, que el Menjòmetre és perillós. I per explicar per què és perillós han recorregut a un sol argument. Sempre el mateix. El que dona títol a aquest article.
Que el Menjòmetre (i eines similars) fan la feina bruta de l’extrema dreta.
Que som, en el millor dels casos, uns ingènuus que han descobert la pólvora sense entendre que servirà per disparar als peus de la seva pròpia causa. I en el pitjor, una colla de neoliberals disfressats de civisme que volen donar munició als que anhelen demolir l’estat del benestar. Com ha passat als Estats Units. Com ha passat al Brasil. L’argument és rodó, còmode i absolutament pervers. I el contestarem punt per punt.
A Noruega, a Suïssa, a Àustria, països on la gestió pública funciona amb una decència que aquí ens semblaria ciència-ficció, no hi ha ciutadans perdent les seves tardes per construir cercadors que ningú hauria de necessitar. No cal. Perquè allà no hi ha la sensació permanent, visceral, de viure en un estat que és, en massa ocasions, un cau de guilles.
Quan un violador viola una noia amb minifaldilla, el criminal no és la minifaldilla. El criminal és el violador. El Menjòmetre va vestit únicament amb les dades que les mateixes administracions públiques estan obligades per llei a transparentar. No s’inventa res. No publica mentides. No construeix relats. Agafa allò que hauria d’estar a la vista de tothom i ho posa, de veritat, a la vista de tothom. Si això incomoda, la pregunta que cal fer-se no és per quin motiu molesta el Menjòmetre. La pregunta és per quina raó molesta que les dades siguin accessibles.
Se’ns ha dit que el Menjòmetre neix esbiaixat. Que el nom ja delata les intencions. I sí: hem construït un cercador de menjadores. Un instrument per localitzar institucions que dilapiden, de manera onerosa i amoral, els diners dels contribuents. Que se’ls mengen impúdicament.
Però advertim —i ho posem per escrit al portal— que no totes les entitats del buscador son menjadores. I aquí la tautologia és elemental, de primer de filosofia: si totes fossin menjadores, no caldria cap cercador. N’hi hauria prou amb publicar la llista. Un cercador té sentit precisament perquè distingeix. Perquè permet matisos. Perquè exigeix que l’usuari miri, llegeixi i jutgi. Això s’anomena pensament crític. No és una eina de l’extrema dreta. És una eina de la democràcia.
Se’ns diu que el Menjòmetre alimenta “l’extrema dreta”. Però “l’extrema dreta” no creix perquè existeixi el Menjòmetre. “L’extrema dreta” creix perquè existeixen les menjadores. Perquè existeix el nepotisme. El clientelisme. Les portes giratòries. El retir daurat de velles glòries polítiques amortitzades que passen del càrrec públic a la cadira de conseller, amb una naturalitat que hauria de fer avergonyir tothom. Creix perquè la fiscalització de les subvencions pot ser estricta o pot se laxa. I quan la laxitud contrasta fortament amb la severitat amb que es fiscalitzen certs imports quan, a sobre, es fa amb una discreccionalitat inacceptable, s’alimenten monstres. I no tots els monstres són “l’extrema dreta”.
“L’extrema dreta”, per alguns, s’ha convertit en un calaix de sastre. Un abocador on llençar tots els arguments del contrari. Tot allò que creu que no toca, o que no són els arguments que un defensa. Criminalitzar a l’adversari i deixar-lo sense arguments perquè ja se l’ha estigmatitzat prèviament. El sofisma és evident: només les persones com jo poden tenir arguments vàlids; tu no ets una persona com jo per tant no pots tenir arguments vàlids. Els filòsofs de l’Antiguitat ja denunciaven la existència de sofismes falsos: quan la premisa sobre el que es construeix l’argumentari és fals. Jo puc opinar diferent de tu i tenir raó.
Han estat els propis governs, sindicats i fundacions (alguns, no tots) els que han practicat amb impunitat allò que ara diuen que denuncia l’extrema dreta. Han estat ells els que han desacreditat el servei públic des de dins. Han estat ells els que han creat el caldo de cultiu on prospera el ressentiment popular que, a falta d’eines com el @menjometre, desemboca en vot de càstig sense mirament ni distinció.
Girar l’argument —dir que és el Menjòmetre el problema— és intel·lectualment deshonest. És dir que el culpable de la violació és el que denuncia el violador.
Nosaltres no tenim cap etiqueta més enllà de ser ciutadans catalans fastiguejats que hem decidit fer quelcom útil amb la nostra indignació. Útil per la nostra democràcia, per ningú més.
Des del Menjòmetre creiem que s’ha de poder parlar de immigració. Des del Menjòmetre creiem que s’ha de poder parlar de criminalitat. Des del Menjòmetre creiem que s’ha de poder parlar de la supervivència de la llengua. I de l’habitatge. I dels desnonaments. I del dret del col·lectiu LGTBIQ+. I del canvi climàtic. Hem de poder parlar de tot, fins i tot d’allò que no ens agrada. Des del Menjòmetre creiem que el debat permanent sobre temes fundamentals del país són la base de la democràcia. I que parlar-ne no ha de pressuposar cap etiqueta. No parlar-ne, no elevar el debat intel·lectual a un debat públic i participatiu, és garantia d’enrocar els problemes. De fer-los supurar fins que exploten.
I en aquest context, donar dades –dades reals– és imprescindible per sortir de la tendència a l’opinàtica i al cunyadisme. Criticar que les dades sense context generen foc amic, que les carrega el diable, que les dades són perilloses, és tan pueril com fariseu. Es demonitzen les dades que tots voldriem tenir en tot allò que fa referència al dèficit fiscal? Diriem que les dades sense context no s’han de donar? No ens adonem que això és el que, des de fa dècades, ens diu l’Estat Espanyol? Que no es poden donar dades sense context? Que per criticar a Rodalies cal saber com funciona la locomotora i com funciona el cablejat de no sabem què? I que, per tant, sinó tenim aquest context, que callem i ens hi posem fulles?
I és clar que sempre és molt millor tenir dades acompanyades de context. Però en tot cas sempre millor tenir dades que no tenir-ne. Són els opinadors –els opinion leaders– precisament els que han de donar el context. Nosaltres ens limitem a facilitar les dades.
Es la crítica més insolent. Com si una cosa desvirtués l’altra. Hem arribat a sentir que el que fem és el que haguéssin desitjat fer Ciudadanos o Vox. El seu somni humit. Mirin, un pot ser del Barça i odiar la butifarra amb seques. Un pot voler la independència i voler, també, que el país sigui d’esquerres, o de dretes, o, simplement, el millor país del sud d’Europa. I es poden tirar endavant iniciatives diferents per a problemes diferents. El Menjòmetre vol dignificar la cosa pública del nostre país. Per això parlem de les subvencions, els contractes i els càrrecs públics del nostre país, no dels d’Albània. Quan vulguem –o tinguem recursos– per fer el comedometro-, serà un projecte diferent que denunciarà coses diferents.
De llums curtes o d’interessats: trieu. De llums curtes és no entendre que quan s’assenyala la lluna, un no ha de mirar-se el dit. De llums curtes és no voler saber —gràcies al Menjòmetre— que CCOO i UGT reben quaranta milions d’euros en subvencions públiques i no relacionar-ho amb el fet que, precisament, aquests sindicats s’han posat d’acord amb el PSC per deixar els mestres amb el cul a l’aire. Això ahir.
I d’interessats… bé. Potser no cal explicar massa. Només apuntar que la gran major part dels mitjans de comunicació convencionals que es dediquen a dictar la moralitat del país estan fortament subvencionats. Quina casualitat.
Per a totes les associacions, fundacions i organismes que reben diners públics i els utilitzen honestament, amb rigor, per als fins pels quals han estat creats: creiem en vosaltres. Creiem en les subvencions. Creiem en l’estat del benestar. De fet, és precisament perquè hi creiem que existeix el Menjòmetre. I el Menjòmtre pot ajudar-vos. Sobretot a medir el cost d’oportunitat, del qual mai se’n parla. No és el mateix subvencionar projectes d’acció exterior a Guatemala que subvencionar recerca científica a casa nostra. Tan una com l’altra poden ser legítimes, però és evident que les dues no rendeixen igual en quant a la contribució de la millora de les classes mitjanes i treballadores que són les que sustenten el país.
Potser hauria de ser la vostra veu —la de la majoria honesta— la que reclamés, amb més força que ningú, que el Menjòmetre servís per assenyalar els que fan malbé la vostra reputació i la vostra feina. Que el Menjòmetre permetrà separar el gra de la feina ben feta de la palla dels cara-girats.
Nosaltres hi som. El portal, obert. I tot en open-source, per cert.
Publicat originalment a X el 18 de març de 2026: https://x.com/Menjometre/status/2034227296463159314.
