Menjòmetre: per què aquest nom?

Posar nom a les coses és el primer acte de rebel·lió.

Fa una setmana que vam llançar aquest projecte. Set dies. Cent vuitanta hores. Milers d'opinions després, n'hem après una de molt important: la gent té por del nom de les coses. I massa recances.

Entre els missatges rebuts, n'hi ha de tota mena. Els elogiosos, que ens escalfen l’ànim i ens recorden per què vam començar això. I els crítics, que ens obliguen a pensar, a matisar, a millorar. D'entre aquests darrers, n'hi ha de legítims i n'hi ha d'il·legítims. Els il·legítims es desactiven sols perquè no busquen el debat sinó l'ofec, ofegar-nos en el fang on no hi volem entrar. Però els legítims mereixen una resposta, i avui volem respondre'n un que s'ha repetit molt: per què us dieu Menjòmetre? Per què aquest nom? No és massa agressiu? No és massa... informal? No és esbiaixat?

La resposta és senzilla, però abans d'arribar-hi hem de fer un exercici de context. Perquè el nom de les coses, en aquest món, no és mai innocent. El nom fa la cosa, diuen.

1/ La intenció: anomenar el problema pel seu nom

Comencem per l'obvi: nosaltres no som com ells.

No som una fundació que viu de subvencions públiques / contractació pública. No som una associació que es finança amb diners que surten de la butxaca dels ciutadans per donar menjar als seus propis membres. No som un observatori governamental, ni una plataforma institucional, ni cap d'aquests “ens” amb noms llargs i burocràtics que amaguen, sota capes de respectabilitat, la mateixa gana insaciable.

Nosaltres som un grup de gent. Gent amb recursos —no econòmics, però sí intel·lectuals— per fer allò que sempre ha estat evident però mai no s'havia pogut demostrar. Gent indignada amb el que s'ha vingut a anomenar, popularment, menjadores.

I aquí convé aturar-se. Perquè aquesta paraula, "menjadora", té una història. És una d'aquelles paraules que el poder odia perquè descriuen massa bé la realitat. En l'argot popular, una menjadora és una entitat —fundació, associació, observatori, plataforma— que viu dels diners públics sense donar res a canvi. O, si voleu, que dona menjar als seus mentre es menja el que hauria de ser de tots.

Però anem més enllà. Perquè el problema no és només que aquestes entitats "mengen" recursos públics. El problema és el cost d'oportunitat. Cada euro que rep una menjadora és un euro que no rep algú altre. Cada subvenció a una fundació clientelar és una investigació mèdica que es retarda, una escola que no es reforma, un hospital que no compra aquell equip. Els diners són limitats —sí, encara que sembli mentida, els estats també tenen límits tributaris— i cada elecció amaga una renúncia.

I què fan aquestes menjadores? En molts casos, dedicar un percentatge molt elevat de la subvenció a salaris. Salaris per als seus, per als afins, per als col·locats. No hi ha projectes, no hi ha resultats, no hi ha retorn social. Hi ha una màquina de triturar impostos que es retroalimenta a si mateixa. Clientelisme pur i dur.

Nosaltres, ciutadans amb ull crític, ho sabem. I per això vam triar aquest nom. Perquè no volem amagar-nos darrere d'eufemismes. No volem dir "observatori de pràctiques administratives" o "plataforma de control pressupostari". Això és el que farien ells. Això és el que fan sempre: vestir la realitat amb paraules que no fan mal, que no incomoden, que no obliguen a mirar.

Nosaltres volem dir les coses com són. Volem anomenar el problema pel seu nom. I el problema, en aquest cas, no són les persones, sinó les estructures que permeten que gent visqui dels impostos dels altres sense donar res a canvi. Són les menjadores. I nosaltres som el metre que les mesura.

2/ L'engagement: sobreviure a la selva

La segona raó és menys noble, però igualment necessària. Té a veure amb el soroll.

Vivim en una selva informativa. Cada dia, milions de missatges competeixen per la nostra atenció. Twitter —o X, com vulgueu dir-li— és un camp de batalla on tothom crida i ningú escolta. En aquest context, un nom descriptiu però avorrit és una condemna a l'anonimat. "Medidor de subvencions" no obre portes. "Observatori de contractes públics" no genera interès. "Plataforma de fiscalització pressupostària" és el nom perfecte per a un producte que ningú recordarà.

En canvi, "Menjòmetre" enganxa. I ho sabíem des del primer moment. Ho vam discutir internament, perquè entre nosaltres n'hi ha que entenen de comunicació. Sabíem que seria polèmic. Sabíem que rebriem crítiques. Però també sabíem que, en aquest món, el pitjor que et pot passar no és que parlin malament de tu, sinó que no en parlin.

El Tsunami Democràtic es va dir Tsunami, no "Mobilització ciutadana per la llibertat d'expressió". Les lluites compartides es diuen "lluita", no "debat participatiu". I "l'especulació mata" funciona molt millor que "l'especulació perjudica l'accés a l'habitatge". No és frivolitat: és batalla cultural. És entendre que, per canviar el relat, primer has de cridar l'atenció.

Nosaltres som enginyers, economistes, emprenedors. Venim del món de l'empresa, i sí, se'ns enganxen anglicismes com paparres. Per això ho definim com “engagement”. Però també sabem que, en la selva, el que no es veu no existeix. I nosaltres volem existir. Volem que la gent parli de nosaltres, encara que sigui per criticar-nos. Perquè mentre en parlen, les dades es difonen. Mentre discuteixen el nom, algú mira les subvencions. Mentre es queixen de l'agressivitat del terme, algú descobreix que el seu ajuntament ha adjudicat un contracte a una fundació que només existeix sobre el paper.

I aleshores, la conversa canvia.

Reflexió final: el poder de posar nom a les coses

Nosaltres no som filòlegs ni politòlegs. Som enginyers, economistes, ciutadans. Però tenim una eina. I tenim un nom. Un nom que molesta, que incomoda, que fa que alguns ens girin la cara. I això és exactament el que volíem.

Perquè durant massa temps, ells han tingut el poder de posar nom a les coses. Han dit "subvenció" quan volien dir "clientelisme". Han dit "fundació" quan volien dir "menjadora". Han dit "observatori" quan volien dir "oficina de col·locació dels amics". I nosaltres, sense eines, sense dades, sense capacitat de comprovar-ho, ens ho havíem de creure.

Ja no. Ara tenim el menjòmetre. Una eina que mesura, que quantifica, que posa xifres a allò que abans només era sospita. I amb aquesta eina, podem començar a reescriure la història. Podem començar a explicar el problema des de les dades.

Ells ens acusaran de vulgars, de populistes, de poc seriosos. Ens diran que el nom no és adequat, que hauríem de ser més "institucionals", més "respectuosos". Però nosaltres sabem una cosa que ells no volen acceptar: el respecte no es mereix, es guanya. I qui viu de menjar-se l’esforç dels altres no mereix cap respecte.

Menjòmetre. Aquest és el nostre nom. I cada cop que algú el pronuncia, encara que sigui per criticar-lo, està posant el focus allà on ha d'estar: en les dades, en els números, en la realitat incòmoda que ells volen amagar.

Al final, el que importa no és si els agrada el nom. El que importa és que, a partir d'ara, cada vegada que algú parli d'una entitat sospitosa, cada cop que algú denunciï una subvenció opaca, cada cop que algú es pregunti on van els nostres diners, hi hagi una eina que permeti saber-ho.

I que aquesta eina es digui menjòmetre. Perquè ells mengen. I nosaltres mesurem.

I la mesura, amics i amigues, és el primer pas perquè deixin de fer-ho.

Publicat originalment a X el 19 de març de 2026: https://x.com/Menjometre/status/2034591600332951782.