Quan les dades parlen, la ideologia ha de callar

Per què la transparència no té color polític, però els qui la mirem sí.

Una setmana sencera, ja. Una setmana de llançament, de rodatge, d’aprenentage, de feedback, de crítiques, d'elogis, de suggeriments i de retrets. Una setmana és una eternitat a internet, i també ho és en un projecte que neix amb la voluntat de remoure els fonaments d'un sistema que porta dècades operant a l'ombra i amb olor de resclosit.

Hem rebut molt. I ho hem processat tot. Perquè si alguna cosa defineix el Menjòmetre, no és la nostra opinió, sinó la nostra capacitat d'escoltar i ajustar-nos a allò que les dades —i els qui les miren— ens demanen.

Però abans d'entrar en els canvis, convé parlar d'una cosa que ens ha perseguit des del primer dia: l'acusació de biaix ideològic. I no per defensar-nos, sinó perquè el que direm a continuació només té sentit si primer deixem clar què som i què no som.

La contaminació ideològica

Hem llegit coses molt interessants aquests dies. Que el Menjòmetre és una arma mortal en mans de la ultradreta. Que representem un "nacional-populisme data-driven". Que som neo-tatcherians disfressats de tecnòlegs. Que el nostre objectiu final és desmantellar l'estat del benestar. Que som el DOGE de Trump però amb accent català. Que la nostra eina és la serra mecànica de Milei però amb barretina i xupito de ratafia.

I, francament, ens hem rigut. Però també ens hem preocupat. No per les crítiques en si —aquestes són inevitables i fins i tot saludables en un projecte que vol moure fitxa de debó, que vol atacar a l’arrel del problema— sinó per la incapacitat que revelen per entendre què està passant realment.

Els nostres valors

Perquè nosaltres, els que estem darrere del Menjòmetre, som persones. Cadascú amb la seva ideologia, amb la seva història, amb les seves pulsions polítiques. I quan vam començar això, no ens vam asseure a redactar cap corpus doctrinal. No vam definir cap línia editorial. No vam jurar lleialtat a cap partit ni a cap moviment.

El que vam fer va ser molt més senzill: vam posar sobre la taula allò que compartíem. No la ideologia, sinó l’actitud. I aquesta actitud, perquè quedi clar d'una vegada per totes, és la següent:

Creiem que Catalunya és un país. No és una comunitat autònoma, ni una nacionalitat històrica, ni un subjecte jurídic ambigu. Un país. I com a tal, ha d'actuar amb la responsabilitat i l'ambició dels països que volen excel·lir.

Creiem que aquest país té recursos humans de primer nivell. El que li falta no és talent, ni empenta, ni capacitat. Li falta eficiència en la gestió del que és de tots.

Creiem que els recursos són escassos. Pel dèficit fiscal crònic, per la manca deliberada d’execució pressupostària. I quan els recursos són escassos, cada decisió té un cost d'oportunitat enorme. El que rep una fundació clientelar deixa de rebre'l una investigació mèdica. El que es menja una associació fantasma és el que no es menja una escola. I això no és d'esquerres ni de dretes: és aritmètica.

Creiem en el relat. Perquè les dades soles no mouen muntanyes. Son fredes, asèptiques i, per molts, desagradables. Les dades necessiten una veu, una narrativa, un to i un look&feel que l’acompanyi. I el nostre to és el d'un rebel, l’arquetip jungià tan ben documentat a internet. Perquè només els rebels incomoden prou com per canviar les coses. Per això tenim dues ànimes: la racional (@menjometre) i l'emocional (@comptesclares). Seny i rauxa. Perquè en un país ofegat pel soroll, només qui crida amb gràcia pot fer-se escoltar.

Tot això ho compartim. I res d'això, fixeu-s'hi bé, parla de dretes o esquerres. No parla de ser liberal, conservador o socialdemòcrata. No parla de ser del Barça o ser de l’Espanyol. Parla de país, de recursos, de transparència, de rebel·lia. I si algú vol veure aquí una conspiració neoliberal, allà ell amb les seves paranoies.

L'anonimat: una defensa, no una cobardia

I ja que parlem de qui som, parlem també de qui no som. O millor dit: de per què no ho diem. Malgrat que això mereix una explicació que ultrapassa els objectius d’aquest missatge, us farem un spòiler.

L'anonimat del Menjòmetre ha generat suspicàcies. "Què amagueu?", ens pregunten. I la resposta és tan simple com incòmoda: amaguem la nostra identitat per protegir el projecte. Perquè en un país petit, entrelligat i sectari com aquest, sortir a la llum és exposar-se a la pressió, al desgast, a l'amenaça. Els partits, que són els principals assenyalats per les nostres dades, tenen memòria i tenen recursos. I nosaltres només tenim dades i actitud.

Preferim que el debat sigui sobre les xifres, no sobre nosaltres. Preferim que el focus estigui en les menjadores, no en els nostres currículums. I si això ens fa sospitosos, que ho faci. Al cap i a la fi, la sospita és el preu de la incomoditat.

Ara sí: els canvis: perquè escoltar no és claudicar

Dit tot això, anem als canvis. Perquè si alguna cosa hem après aquesta setmana és que la transparència no és només un principi, sinó una pràctica. I la pràctica implica reconèixer errors, ajustar interpretacions, millorar eines.

Hem rebut crítiques legítimes —i també il·legítimes, però d'aquestes ja n'hem parlat— i n'hem fet un mapa. I d'aquest mapa han sortit tres grans àrees de millora que implementarem en breu:

1/ Mitigar el risc de percepció de biaix

Perquè ens agradi o no, la percepció importa. I si una part de la ciutadania dubta de la nostra neutralitat, el projecte perd potència. Així que hem actuat en tres fronts:

Inclusió de noves mètriques d'equivalències: algunes de les nostres comparatives podien interpretarse de manera esbiaixada o exclusiva. Les hem revisat una per una per assegurar que el que mostren és el que mostren, no el que algú podria voler que mostressin.
El nom es queda. Sí, ho hem debatut. I sí, hem decidit mantenir-lo. Perquè el nom no és neutral, però la intenció sí. I perquè amagar-lo ara seria admetre que l'ús del llenguatge popular és una arma bruta. No ho és. És una eina. I com a tal, la fem servir.
El to es queda. La veu de @comptesclares (Guillem dels Comptesclars) continuarà sent punyent, sarcàstica i incòmoda. Perquè la rauxa també és una forma de veritat.

2/ Enfortir el "reason to believe"

És a dir: què hem de fer perquè confieu en nosaltres? Què hem de fer perquè confieu encara més? Com podem aconseguir que creguin en el Menjòmetre persones que encara no hi creuen? La resposta és simple: millorar contínuament. I en això estem:

Noves bases de dades. Ampliem el volum d'informació processada. Més dades, més context, més precisió.
Noves cerques. Facilitem l'accés a la informació. Volem que sigui intuïtiu, ràpid, accessible fins i tot per a qui no està familiaritzat amb el llenguatge administratiu.
Noves millores tècniques. El que vam construir en un cap de setmana ho estem perfeccionant dia a dia. Perquè la revolució no passa en un dia, és un esdeveniment de fons.

I tot això, estant molt atents al vostre feedback. Cada correcció que ens heu fet arribar sobre entitats duplicades, sobre interpretacions errònies de crèdits de l'ICF, sobre possibles errors de base de dades, està sent atesa en la mesura que els bloquejos de proveïdors com Github ens ho permeten. Perquè el Menjòmetre és un projecte obert, tan formalment (open-source) com de fons (les contribucions són benvingudes). I perquè ho és i volem que hi participeu, serà cada dia millor, més robust i més valuós.

Reflexió final: la veritat incòmoda

Al final, tot es redueix a això: la veritat és incòmoda. Sempre ho ha estat. I els qui la diuen, també.

El Menjòmetre incomoda perquè posa noms i xifres al que abans era boira. Incomoda perquè demostra que allò que crèiem casos aïllats és en realitat un sistema. Incomoda perquè obliga a mirar cap a on ningú vol mirar: els nostres diners, les seves butxaques.

I davant d'aquesta incomoditat, la reacció natural és desacreditar l'incomodador. Acusar-lo de biaix, de manipulació, de pertànyer a l'enemic. És el mateix mecanisme de sempre: si no pots rebatre les dades, rebat qui les mostra.

Però nosaltres seguirem aquí. Mostrant. Mesurant. Assenyalant. Sense amagar-nos darrere de noms pomposos, sense demanar perdó per l'actitud, sense cedir a la pressió dels qui voldrien que tornéssim a la foscor.

Perquè al final, el Menjòmetre no és més que un mirall. I si el reflex no us agrada, no ens mireu a nosaltres. Mireu el que reflectim.

Nosaltres només posem el metre. Ells són els que mengen.

Publicat originalment a X el 20 de març de 2026: https://x.com/Menjometre/status/2034977000012525834.